En el seu parlament, Agustí Alcoberro, va destacar la "fita històrica per al nostre museu" que ha significat "l'acompliment del deute ingent vers uns homes i dones que, a contracorrent, van ser capaços de crear un fenomen". Per tant, segons Alcoberro, el que es reflecteix a l'exposició és la "crònica d'un èxit".
Però el director del museu també va fer avinent la necessitat de posar l'èmfasi en allò que va significar la 'Nova Cançó'. Perquè, sobretot "va servir per a saber que el cant és un magnífic antídot contra la por" i, alhora "va demostrar que era possible construir, tot i les circumstàncies adverses, una cultura moderna de masses. I, això, fer-ho en català". Per aquesta raó, i més enllà de la lògica nostàlgia d'alguns que, va aventurar, se sentirien "joves peluts" quan s'endinsessin en el record que alberguen les partes del Museu d'Història de Catalunya, el què cal és "implicar una reflexió" sobre tot el què va significar aquell moment". Època amb la qual va fer un paral·lelisme amb l'actual de crisi. "Sembla que torna la por", així que potser "ens calen cançons d'ara", va afegir tot fent una posada al dia de l'article iniciàtic de Lluís Serrahima sense el qual, ves a saber, potser ahir no ens haguéssim reunit.
Al discurs del dirigent del museu va seguir el del president de la Generalitat, José Montilla, que va precedir l'actuació del 'Cor lieder càmera'. Abans de l'actuació, el director de la formació, Xavier Pastrana, va anunciar un projecte de versions orquestrades de grans èxits de la 'Nova Cançó' que veurà la llum en properes dates. I també variacions sobre temes clàssics del moviment són les que es van poder escoltar abans que els assistents s'endinsessin en la mostra. Les Veles e vents marchianes que en el seu dia va versionar Raimon van donar pas a tres primícies: la primera, la Noia de porcellana de Pau Riba, a la qual va seguir l''allegro' -i així, tal com raja, sense el 'ma non troppo' a la vista de tant bé com s'ho passaven els cantants- del No ve d'un pam de la Trinca. Per acabar, l'Ara que tinc vint anys serratià.
I, un cop endinsats en allò que veritablement és l'important -amb un primer moment d'estètica una mica discotequera, com indicava una visitant a una guarda de seguretat en veure els reflexos d'una bola de cristall a la primera sala- podem veure moltes coses que imaginàvem i altres que ens sorprenen. En una gran majoria, cedides pel col·leccionista Fermí Puig -per cert, res a veure amb el famós cuiner-. Per exemple, l'article famós de Lluís Serrahima o la primera col·laboració de Raimon al mític Destino divagant sobre què vol dir ser jove.
També caràtules de discs -d'aquells que corrien per casa nostra i potser s'han extraviat- i fotos de totes les èpoques, fins a contractes signats entre 'Luis Llach' i 'Hermenegildo Passola', o un 'no' del censor sobre la lletra de L'Estaca (cançó que, tal com se'ns explica, ha esdevingut himne contra la manca de llibertats: vegi's, escolti's -i balli´s- el video enregistrat a Polònia, en favor de 'Solidarnosc', amb un cor acompanyat de la música electrònica del gran Jean-Michel Jarre). També podrem recordar que a Europa van saber entendre els aires de llibertat que el fenomen aportava i cantants com Mina s'atrevien a versionar temes del fenomen, o altres com Jimmy Fontana traduïen les seves lletres, com aquell magnífic Il Mondo, al català. O entendre perquè Sisa és tan gran, a través d'una actuació a Zeleste, alhora que veiem un pre-punk Pau Riba a Canet. Tot això i molt més. No es pot explicar, cal veure-ho.
Si (
No(
