Josep Lluís Carod Rovira estava fart i ha tret la llança aquella que li van regalar a l'Equador. Ha errat en el llançament perquè un bumerang se li ha creuat com un escut antimíssils però el personal ha entès el missatge. Home, era un pèl complicat treure’s de sobre tota responsabilitat en la derrota d’Esquerra quan ell era vicepresident de la Generalitat, però de raons per al ressentiment i la revenja en tenia un munt.
Un dels homes més sòlids de què disposava la política catalana, amb cultura, pedigrí lluitador antifranquista, lideratge i capacitat de seduir i sublimar la gent, se’n va per la porta falsa. El seu partit –o al menys, el seu president, Joan Puigcercós- el considera amortitzat. Ell es mira a l’espill i troba que no és gaire més gran que Mas o que Duran i que ja no el volen a casa ni en pintura. No se’l va veure ni a la campanya, com tampoc la nit electoral ni l’executiva de l’endemà.
Ara s’ha despatxat a gust i ha reclamat que rodolin caps com abans van posar el seu a la guillotina amb data de caducitat: el mateix dia que plegui del govern. Falta ben poc pel magnicidi.
Carod, que s’ha fet gran –que no vell-, aporta ara un element de serenor i seny. Fa unes setmanes vàrem dinar amb ell a la tertúlia dels dimarts de l’Espai Ateneu. Va venir de bon grat, convidat per la nostra directora Mina Pedrós malgrat saber que la seva presència cos a cos desperta un cert morbo. Va parlar molt clar. Se’n reia irònicament dels que prometien la independència per primers d’any –"home, es podrien esperar uns dies perquè jo la primera setmana de gener seré de viatge i després de tants anys d’esperar-la, em sabria greu no ser-hi"- i alertava sobre la precipitació en proclamar la sobirania. Carod, que ha tingut cura de les relacions internacionals durant aquests anys al Govern, sap que sortir al balcó i proclamar la independència sense cap mena de suport internacional està condemnat al fracàs. A més de fer un ridícul històric. Brasil i Argentina acaben de reconèixer Palestina i fer efectiva la seva sobirania, en canvi, encara està prou verda.
Després dels resultats de fa set anys, Carod es volia menjar l’espai nacionalista de Convergència i Unió sense Pujol i fer una OPA amistosa al sector catalanista del PSC. Els primers li han plantat cara, l’han arrabassat i han llençat Esquerra a la cuneta amb ferides de consideració. Els socialistes catalans s’han caigut del núvol i encara no saben si donar-li el testimoni als suboficials de la corona metropolitana o als germans petits del socialisme de Reventós, Obiols i Maragall. El problema –o la seva salvació moral- és que Carod, que va conquerir un lloc al sol del Govern, no va ser convidat a la tercera batalla, aquella en què Esquerra repetia el tripartit o se’n anava en orris.
Aquests d’Esquerra no van entendre fa set anys que van tenir un vot prestat de convergents que no creien en Mas, fa quatre anys ja van advertir que Mas no era tan fluix i que aguantava la mala maror de l’oposició i ara, a la tercera, la pretensió de menjar-se a CiU ja s’ha vist com ha quedat de malmesa.
Carod, al mig de la desfeta, somriu. No ha estat ell qui havia plantejat la tercera i decisiva batalla. El van assassinar els seus abans encara que com al Cid li van deixar que es fes la il·lusió que encara regnava.
Si (
No(
