Trias juga als escacs (i al billar) a Gràcia

L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha fet la primera jugada magnífica del seu mandat. Si comparem amb el billar, pot haver fet una carambola a tres bandes amb la qual haurà descol·locat per l'esquerra a l'anterior bipartit (i això li ho criticaran alguns, amb demagògia, que diran que té vergonya de no ser prou 'progre'); haurà deixat sense arguments al líder del PP, Alberto Fernández; i haurà desactivat la contestació urbana vandàlica. Això per una banda. Però anem a buscar la jugada mestra, que es relaciona amb el darrer aspecte dels abans enunciats. Aquesta, s'acosta més al tauler blanc i negre i al joc favorit del rei Alfons X. I és que, indiscutiblement, Xavier Trias ha fet una jugada d'escac davant els possibles aldarulls que hi pugui haver en les properes festes majors de Gràcia i, també, a les de Sants. L'alcalde barceloní ha dit que l'Ajuntament no pot prohibir cap tipus de manifestació mentre aquesta no atempti a la normativa. I, encara més, ha ofert la col·laboració en tot allò que sigui constructiu. Per això ha acceptat que hi hagi festa 'alternativa' deixant entreveure que el que no admet és que la mateixa sigui 'antisistema'. Trias ha aprofitat l'escletxa que li dóna la distinció per a fer jugada: un 'alternatiu', per definció, pot proposar una altra manera de fer sense combatre de forma vandàlica l''statu quo'; si els que munten la festa paral·lela s'haguessin autodenominat 'anitisistema' l'equació seria molt més difícil perquè, per pròpia definició. L'escac, doncs, hi és, encara que també és veritat que no hi ha el mat, que voldria dir -com sap tot aficionat a aquest joc al qual ara es fa referència- guanyar definitivament. Però aquest no acabar la partida és el risc que ha pres Trias, segurament força conscient de que això és impossible. Perquè la incògnita està en saber fins on els 'alternatius' poden arribar sense transmutar-se en 'antisistema': canvi empíricament factible si tenim en compte com han anat aquestes festes als darrers anys, tot i haver-hi el PSC i ICV a l'ajuntament. Ara, amb l''enemic' considerat 'de dretes', la temptació és molt més gran. I més amb la demagògia que corre darrerament. Encara que Trias també s'ha cobert les espatlles de cara a aquesta situació, tot dient que no permetrà res més enllà del que permeten les ordenances. Però aquesta determinació no assegura res, sobretot perquè alguns acriticismes, més o menys interessats, tendiran a culpar l'ajuntament de Barcelona (sobretot, a aquest!) si les festes majors ciutadanes no es desenvolupen dins els marges acceptables, tot i que qui trenqui el pacte siguin uns altres. En tot cas, és evident que Trias ha sabut deixar, sibil·linament, la responsabilitat al terrat de l'altra banda. Si se'n surt amb la proposta -sóc pessimista, ho he de reconèixer, atès amb qui es juga els quartos- haurà donat el primer pas per a ser recordat 'in secula seculorum' com un gran alcalde. Haurà aconseguit l'escac i mat al que abans es feia referència, i també la carambola a tres bandes del billar del principi. I és que, a part de fer seus als hipotètics dissidents al carrer (en aquest cas es palesa la intersecció entre escacs i billar: primera banda, pel que fa el segon joc) dits 'alternatius' o, potser, 'antisistema', ja es veurà, haurà aconseguit (segona banda) millors resultats que aquells que deixaven fer de manera còmplice -i naïf- i intentaven arreglar la situació quan ja era ingovernable. I també (tercera banda) haurà descol·locat a un PP del qual sempre n'ha renegat Trias si del que es tractava era d'aplicar les seves mesures pel que fa la seguretat ciutadana, i que ara demanava, 'manu militari', la prohibició de qualsevol alternativa a la festa oficialitzada. Encara que d'aquesta formació, tot sigui dit, si alguna cosa hi ha aprofitable, són les propostes en aquest sentit, sobretot quan es refereixen a allò que el ciutadà comú entén com a prevenció de la delinqüència: altra cosa són les tendències a incloure en el gruix algun tipus d'ideologia política que no combrega amb el seu tarannà. Però això fa pensar, de forma franca, que és part d'un adn incrustat de l'època en que ni ells com a partit podien existir.