Gideon Rachman veu en la crisi actual la lluita per a tornar a velles supremacies

Rachman considera que la crisi actual és part d'un fenomen que ve de períodes previs i que es troba encara en fase de desenvolupament. Així, ha desgranat la història internacional recent en dos períodes, el primer dels quals abasta des de l'any 1978 a l'any 1991, en què es produeix l'acceptació del capitalisme a nivell mundial perquè hi ha la consciència de que aquesta és la fòrmula que fa avançar al món. I no tant sols per la culminació de la caiguda del sistema comunista sinó perquè la mateixa ja ve d'un període en què, tot i els diferents règims, es produeix una globalització (que, señala, més que econòmica i cultural és "política") de llenguatge comú que s'enfoca cap els beneficis que dóna el capitalisme. Així, s'observa en el procès l'avenç de regions com l'asiàtica -Xina, l'Índia-, l'Amèrica Llatina, o també les corresponents a l'àmbit rus cap un sistema de lliure comerç. El segon període, de 1991 a l'any 2008, és el que Rachman qualifica com a període d'"optimisme, configurat per l'unipolarisme que, com a gran potència, suposen els Estats Units amb l'eliminació de l'antagonista que seria la URSS. I és en aquest segon moment quan s'apunta la possibilitat de que el progrés sigui paral·lel sense supremacies: és a dir existeix una filosofía de bonança compartida. Però és a l'any 2008, a l'epicentre de la crisi actual, quan es torna a experimentar un canvi. Segurament, de conseqüències no violentes com en períodes anteriors, però canvi al cap i a la fi. Per exemple, els Estats Units miren amb reticència l'auge de la Xina i no tant per un perill de pèrdua de pes com a referent mundial integral -Rachman no contempla l'eventualitat- com en aspectes puntuals com la preocupació que pot suposar un augment de la despesa militar xinesa, que pot xocar amb el domini que, encara avui, tenen els Estats Units pel què fa la matèria a la zona del Pacífic. Conflicte "verbal" a Europa Però Gideon Rachman sembla descartar pràcticament el perill de conflicte bèlic. Com, encara amb més raó, tampoc hi pot ser al si de la Unió Europea. Per bé que aquesta àrea no està exempta de tensions. La intervenció d'Alemanya a Grècia, pensa el cap d'Opinió Internacional del diari Financial Times que està comportant un conflicte "verbal". En el qual els teutònics poden qüestionar el per què de l'obligació d'ajut i els hel·lèns, reclamar el seu lloc dins la Unió Europea. En tot cas, sostè Gideon Rachman que la globalització ha conduït a la conclusió de que hi ha problemàtiques que no són resolubles unilateralment i necessiten l'establiment de xarxes de cooperació internacional -el terrorisme, per exemple- però la voluntat de cooperació es troba en dificultats quan s'enfronta als interessos individuals. I acaba en la 'suma zero' perquè tothom vol guanyar i ningú no vol perdre. I és així com som on som. Però tampoc cal esquinçar-se les vestimentes. "Sóc pessimista a mig termini -deu anys- però optimista a llarg termini", ha senyalat Rachman. I és que, com el propi analista ha vingut a explicar, com ara, als anys 30 del segle XX també es van qüestionar el liberalisme i la democràcia. Però després, han acabat triomfant.