Si ens emparem en la demagògia fàcil la solució no es difícil: destinar mes pressupost, retallar serveis, incrementar impostos, copagament, reduir els beneficis de la industria farmacèutica i reduir la despesa de medicació, amb una idea genial, la de controlar el nombre de píndoles que toquen per cada tractament i persona, (Sra. Pajín dixit).
La despesa farmacèutica ha crescut en 8 anys un 7.9%, no se si es molt o no, però cal pensar que la ciutadania esta suficientment esquilada, en general, perquè no li parlin de pagar mes i els laboratoris, que no se si tenen grans beneficis o no, crec que és bo els tinguin i suficients per poder invertir en la caríssima tasca de posar al mercat nous medicaments, fet que mostra una certa reducció donat l’alt cost de la investigació i del compliment de les normatives. L'increment de l’ús dels genèrics, necessaris perquè costen menys, no aporta res terapèuticament nou.
No deixa de ser curiós que es parli tan poc de una altre mesura que també seria convenient posar sobre la taula: la millora de la productivitat dels propis serveis sanitaris, la gestió estricta de totes i cadascuna les despeses (a mes de la despesa per medicaments), considerant i responsabilitzant l’autonomia de cada centre i, naturalment, sense reduir les necessàries prestacions. També caldria informar i justificar que aquell magnífic estat del benestar, reiteradament assegurat, ja no es possible i que la sanitat publica te un deute de 7.000 milions d’euros. Però també caldrà tenir en compte que el ciutadà sempre ha pagat la seva quota obligatòria i que les auditories (organització, tecnologia, economia) son cada dia mes necessàries.
I posats dins el tema també cal pensar en el enorme paper que juguen els ciutadans que, contribuint o havent contribuït amb les seves quotes obligatòries a la sanitat publica , no han fe us de la mateixa en quant a serveis mèdics i hospitalaris per preferir els de una mutualitat privada. Se suposa que per raons obvies i evidents ja que com a màxim sols utilitzen la cobertura farmacològica, amb copagament excepte els jubilats. Ells contribueixen a una enorme reducció del cost de la seguretat social encara que se’ls hi negui la deducció fiscal de les quotes.
I si la crisis comporta a un retorn de mutualistes al us total de la sanitat publica?. Potser millor que les administracions es deixessin de "ballons d’essai" i reduïssin, per començar, el seu complicat entramat. Cal estudiar el tema, establir principis empresarials a la sanitat publica, revisar i controlar les despeses i inversions. Potser seria possible mantenir i fins i tot augmentar la qualitat dels serveis sense necessitat de recórrer a que pagui el de sempre.
Si (
No(
