El periodista Sergio Vila-Sanjuán desxifra els secrets dels llibres més populars de la història a Código Best Seller

El periodista català Sergio Vila-Sanjuán s’endinsa en els secrets dels llibres supervendes en la seva nova publicació, Código Best Seller (Temas de Hoy), on fa un repàs per la història de les obres més reeixides, des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat, passant per la novel·la romàntica i gòtica. Vila-Sanjuán enumera algunes de les claus d'aquestes obres populars, analitzant i comentant una setantena de llibres dels autors de més èxit dels segles XIX, XX i XXI. De la visió empresarial d'Alexandre Dumas a la novel·la negra del suec Stieg Larsson, del mestratge de Charles Dickens al realisme màgic d'Isabel Allende. "A la primera part, escric una breu història dels supervendes i a la segona, analitzo setanta llibres per tal de fer un cànon. Per exemple, quines característiques trobem als ‘best sellers’? Sovint, un tema universal, capacitat imaginativa, un llenguatge clar, personatges ben definits, malvats interessants etc. “Solen utilitzar un to positiu, els ‘best sellers’ no són nihilistes. Un personatge a qui tot li va malament és una mica antitètic ", ha subratllat l'autor en un esmorzar de premsa. Segons l’escriptor, "no tots els best sellers són llibres dolents", malgrat la pobra acceptació entre els estudiosos de la literatura, que observen les obres populars sota el prisma de l'academicisme, sense prestar, en moltes ocasions, la deguda atenció a les publicacions més reeixides del planeta. Els supervendes "de qualitat" Entre els best sellers de qualitat, Vila-Sanjuán cita les novel·les d’Ernest Hemingway, amb El vell i la mar (1952) en primer lloc, les obres de Gabriel García Márquez, amb Cent anys de solitud (1967) com a principal exponent, o el corrent de supervendes dels anys vuitanta, amb El nom de la rosa d'Umberto Eco, com a gran baluard. Qüestionat pels supervendes actuals, l'autor reconeix la baixa qualitat d'algunes propostes, com les novel·les "totxos" de Dan Brown, tot i que destaca la capacitat del desaparegut Stieg Larsson per atrapar els lectors gràcies al bon llenguatge periodístic. "Passava el mateix al segle XIX. Llavors hi havia Charles Dickens i el francès Eugène Sue. Dickens era molt bo i l'altre molt tosc. Ara mateix tenim Dan Brown, que és molt simple, i després tenim Larsson, que té un cert interès literari. Quan a Brown li pregunten pel seu èxit, ell diu que a la gent li agraden les conspiracions. “Harry Potter, per exemple, té més qualitat ", ha explicat. L’originalitat del 'best seller' Així mateix, el periodista assegura que l'aparició dels grans 'best sellers' tenen un caràcter "genuí", que sovint apareixen a contracorrent, marquen tendència, i després són imitats fins a la sacietat per tot un exèrcit d'escriptors a la recerca de l'èxit comercial . En aquest sentit, el filòsof José Antonio Marina, que signa el pròleg del llibre, explica que èxits com El Gatopardo (1954-1957) van ser rebutjats en un primer moment. "Lampedusa va escriure El Gatopardo i va morir creient que mai el publicaria", ha subratllat el coordinador del suplement Cultura|s de La Vanguardia. “Al final, han de ser llibres d’acció. Vargas Llosa diu que s’ha produït una ruptura en la literatura, que els grans autors han de ser avorrits i que els dolents, són els divertits. I no és així. El cervell humà està preparat perquè li expliquin històries. Ens encanta escoltar les històries dels altres i conèixer la vida dels demés. Som tafaners. “I els best sellers van per aquest camí”. Ha conclòs.