Xavier Martí: "Hem d'obrir la porta als indignats, sense donar-los la raó necessàriament"

- Com valoren vostès la situació actual del país? - A Sentit Comú hem fet un anàlisi molt profund de la situació del nostre país i ho sintetitzem en quatre objectius: economia, benestar, pacte fiscal i regeneració. L'economia és una conjunció de la capacitat d'innovació amb la capacitat d'administració dels serveis comuns. La primera part correspon a l'empresari i l'Administració ha de facilitar les condicions necessàries amb una utilització dels recursos suficient, no invasiva i eficient. Quant a l'estat del benestar, forma part de la nostra vida. No el podem canviar, però sí la forma. Que sigui universal no vol dir que sigui igualitari. Salut? Tothom l'ha de tenir, però no amb una dimensió que intenti competir amb les grans institucions sanitàries. Ensenyament? Universal amb una igualtat d'oportunitats mitjançant beques, però no gratuïta sense límits per a tothom. L'Estat ha pensar en les generacions actuals i en les futures, pensar només en les d'ara és egoisme. Parlem del pacte fiscal. És necessari saber amb què compta Catalunya però també hem de saber el límit de fins a quant estem disposats a aportar. Ara no sabem quin és el nostre límit i això desincentiva. Paral·lelament, possiblement s’ha de simplificar l’administració territorial. Per últim, la regeneració política. Al segle XXI no es pot fer la política de la mateixa manera que s’ha fet els segles XIX i XX. Els partits s´han convertit en màquines per la conquista del poder. Orienten la seva estratègia en un màrqueting de dir als ciutadans allò que volen sentir, aconseguir el seu vot i esperar a les eleccions següents. No es podem quedar aquí, hem d’exigir que qui ostenta la nostra representació actuï dia a dia d’acord amb el que vol el ciutadà. Hem de treballar, doncs, amb aquests quatre objectius i des d’una visió intergeneracional, des dels avis als nostres néts, ningú no es pot sentir desvinculat de la seva responsabilitat. - Què en pensa del que està passant a la Plaça Catalunya? - És un tema que es venia incubant des de feia temps, és una foguerada que la coincidència amb les eleccions li ha donat audiència als mitjans de comunicació. És una catarsi que està mobilitzant la consciència de molta gent. Hi ha molta gent indignada amb els polítics, amb els banquers, amb els sindicats, fins i tot amb nosaltres mateixos. Què ens ha dut a això? El clientelisme, els deixar-nos dur... - No sembla que hi hagi una reivindicació o un missatge clar. - Certament, no hi ha una proposta elaborada, però hem de saber llegir el que hi ha darrera: els joves d’ara i en el futur faran servir altres mitjans per participar i tenen dret a fer-ho. Ah, la forma com ha sortit és fruit d’una societat líquida. - Sygmunt Bauman dixit. - Són un grup minoritari. Mil cinc-cents persones? Potser menys, perquè també hi ha curiosos? Però, alhora, molta gent que ho ha vist per la televisió s’ha dit: “jo també estic indignat per la situació”. La nostra forma de respondre a la indignació és treballar en comú amb aquells quatre objectius. Em sembla que tenim l’obligació d’obrir-lis la porta, però no necessàriament donar-lis la raó. Recentment he publicat un article on deia que estem indignats pel que està passant, però esperançats pel que estem veien i pel que intuïm. I és que els resultats electorals estan incidint sobre molts partits que veuen que han de canviar. - El tripartit s’ha dut un bon correctiu. - Jo diria tres coses al respecte. Una, la gent recorda l’herència del tripartit, dos, han anat sense cap proposta, i tres, la gent veu la seva actitud cínica de voler ignorar qualsevol responsabilitat sobre el que estem vivint. El vot en blanc és un vot perdut - Tot i no ser espectacular, el vot en blanc ha augmentat a les darrers eleccions. Aquest és un vot conscient, però que es perd. - És gent que creu en la democràcia però que al mateix temps no el convenç cap de les opcions com a partits ni com a persones. Per mi, votar en blanc és un vot perdut però és una actitud que ens ha de fer preguntar per què? És un vot d’indignació, i en definitiva el concepte dels indignats és aquesta impotència davant una societat cada cop més complexa i on també influeixen altres agents que no ens representen. Per exemple, com és que el president del Govern no s’ha adreçat encara als ciutadans per explicar la situació i en canvi ho ha fet als grans empresaris? - Sentit Comú, que és més? Un "think-tank" anglosaxó o un club polític a la francesa? - No és un "think-tank", és un instrument de vertebració i de participació del ciutadà en la vida pública. Ara estem fent un debat entre els 44 socis i els 1.100 col·laboradors sobre el que representa el moviment del 15-M. Un vuitanta per cent ja ens han fet arribar les seves idees i d’aquí intentarem trobar conclusions comunes. Aquesta indignació és la catarsi que necessitàvem i els indignats ho estan perquè se senten enganyats. Molts de nosaltres no ens vàrem deixar enganyar, el que no vol dir que no estiguem indignats. - A qui han visitat? Qui els ha rebut? Sobre qui han influït? - Fins ara sobre ningú. Des de fa tres mesos estem tenim reunions amb diverses institucions per donar-nos a conèixer i per una primera presa de contacte. Per exemple amb la Fundació pel Coneixement i amb la Fundació Local Futura, en aquest cas per veure com podem potenciar la renovació i la millora de la qualitat dels representants en el món local. L’any passat ens vàrem reunir amb els diversos partits parlamentaris i ens plantegem tornar a fer una nova ronda després d’aquesta irrupció del moviment 15-M. No esperem que se’ns cridi perquè la societat treballa d’immediat, no a llarg termini. El nostre espai coincideix bastant amb l’espai de la centralitat política catalana i la nostra funció és una actuació activa, crítica i col·lectiva amb els que són els nostres representants, convertir-nos en lobbies dels ciutadans envers els partits polítics. Els polítics traurien un -2 de nota - Quina nota de 0 a 10, en avaluació del sentit comú, posaria al catalans? - En una posició neutre. Des de març estem fent un baròmetre del sentit comú mitjançant una classificació dels esdeveniments en política, economia, cultura, ètica... D’això sorgirà un baròmetre que farem públic a partir de l’últim trimestre d’aquest any. La puntuació és de -3 a +3 i en els mesos que portem la política és qualificada amb un -2, l’economia amb un 0, el benestar amb un 2, la cultura amb un 1 i l’ètica amb un -0,5. És una valoració sobre fets reals, publicats. - I els polítics, quina nota traurien? - Un menys 2. - Els mitjans de comunicació també són puntuats? - La nota seria negativa. Els diaris estan condicionats per una mena de periodisme d’espectacle, oblidant el periodisme de formació i de creació d’opinió. - El políticament correcte, el bonisme, és el contrari del sentit comú? - Totalment, perquè anul·la el sentit comú dels ciutadans, és la postura còmode. Stéphane Hessel diu que la resposta a la indignació és el compromís i això és el que estem fent a Sentit Comú des de fa quatre anys. El compromís s’encomana, necessita una societat compromesa amb la mateixa societat. - La immigració ha de romandre fora del debat polític? - No, tot ha d’estar obert, des de la immigració a l’absentisme laboral, o el finançament del sindicats, els diners públics que reben partits i sindicats, o la responsabilitat dels universitaris en els seus estudis. No pot ser una societat en què l’agenda temàtica estigui limitada pels mitjans de comunicació o por l’interès polític. Jo, per exemple, estic indignat pel que s’ha fet amb el capital social de les caixes, que han hagut de posar en valor per afrontar els deutes. On estan aquests senyors que formaven part dels seus consells generals?