Comèdia i drama socialista

El lector no advertit pensarà que estem davant d’una gran comèdia. El més informat, parlarà d’un intent d’engany, i pel desencisat, això és una prova més de que no es pot creure gens als polítics. Uns i altres tindran un pèl de raó. Els socialistes catalans estan escenificant aquests dies un intent de marcar perfil propi per no perdre el tren de la defensa de Catalunya. Ens havien dit en campanya que si guanyava Zapatero, guanyava Catalunya, i ara alguns d’ells manifesten el contrari. Han trigat a caure del cavall. Però és sincera aquesta demanda de fer-se valer? El drama-virtut del socialisme català contemporani és que és un graner de vots per al socialisme espanyol i per a ells mateixos a les eleccions municipals però encara no han estat capaços de guanyar en les vuit eleccions autonòmiques celebrades fins ara. Dic que deu ser per alguna cosa relacionada amb l’autèntica defensa dels interessos de Catalunya. I no em parlin de l’abstenció, si us plau, que no els hi quadra el raonament: l’any que va haver més participació, 1984, Pujol va treure el seu millor resultat!
Trobo a faltar un estudi sociològic rigorós sobre l’origen del vot al PSC. Llavors sabríem què pesa més: si la component de classe –socialisme=esquerra- i de paisanatge –Felipe González andalús-, o si la component catalanista però de centre esquerra. És dir, si al PSC actual tindrien més pes els Montilla-Zaragoza-Chacón-Iceta i els alcaldes del Baix Llobregat i del Barcelonès o els Castells-Tura-Nadal on s’havien alineat els Reventós-Obiols-Serra-Maragall fins que uns i altres varen ser escombrats. Aquest intent de fer veure que són decisius i autònoms i que poden votar diferent que el PSOE –advertiment: encara no s’han estrenat en aquest paper al Congrés dels Diputats- no és aliè a l’acostament de les eleccions. Veuran, però, com tot queda en no res. No m’imagino, més encara, és impossible, que la ministra Carme Chacón voti diferent que el president ZP. L’any 1981, el PSC comptava amb grup propi a Madrid. Quan PSOE i UCD van consensuar la LOAPA, que intentava carregar-se l’Estatut de Catalunya per la via de reduir-li competències, els socialistes catalans van aparentar que presentaven esmenes. Casualment aquestes no van ser presentades a temps i no es van tramitar. Saben qui era el portaveu socialista català al Congrés en aquell moment? Ernest Lluch. Saben a qui va fer ministre Felipe González, un any després, quan va guanyar les eleccions? A Lluch, a Reventós? A Lluch, evidentment! El PSOE sempre premia els dòcils. S’atrevirà la senyora Chacón a contrariar al seu president? I el president Montilla?