Tisorada a la sumptuositat

Ens crèiem que érem rics i potser ens havíem passat una mica en l’exhibicionisme del nostre poder. Fatxendes nous rics aparenten el que no tenen. Govern central, autonomies i ajuntaments han d’aplicar ara la tisorada a uns pressupostos públics que s’havien disparat a base de no reparar en despeses.   Diuen que l’any 1992, en plens fastos olímpics a Barcelona, Expo a Sevilla i capitalitat cultural per Madrid, el canceller Kohl li va preguntar a Felipe González qui pagava la festa. Saben qui? Ells, els alemanys, primers contribuents de la Unió Europea als fons de cohesió, fons estructurals i fons socials dels que es va beneficiar Espanya per reduir distàncies amb els seus socis. Hi va haver un moment en què ens varem creure que els gossos es lligaven amb llonganisses, com diu el refranyer popular, i que havíem fet el sorpasso a Itàlia, que França la teníem a un pas i que els alemanys es preparessin, que anàvem a per ells. Desgraciats de nosaltres!   Com que tothom tirava de beta, les administracions no podien ser menys. Apart de tenir una estació de l’AVE –perquè el govern espanyol els hi havia promès-, cada capital de província aspirava a tenir el seu aeroport, el seu auditori, el seu museu d’art contemporani, un palau de congressos, un hospital amb unitat de recerca genòmica, TAC i cirurgia mínimament invasiva, i un teatre clàssic. Baixant el grau de capitalitat, la capçaleres de comarca, no volien ser menys en la reivindicació d’un auditori municipal, un recinte firal, unes festes amb més soroll que les del veí i un pont monumental sobre el riu.   Tot això signat, evidentment, pels millors arquitectes del espectre mundial, com Foster, Nouvel, Perrault, Gehry o Rogers o els indígenes Moneo o Calatrava. En el capítol de cultura, ídem de ídem. Havíem de contractar els millors solistes, les millors orquestres i els millors artistes perquè competissin entre les tres sales de concerts –públiques o consorciades amb diner públic- de la mateixa ciutat.   Fins que la Ventafocs ens va fer entrar en raó i a la matinada el somni ens tornava en dura realitat. A caixa no hi ha un duro, la capital de província no dona per ocupar el palau de congressos amb un mínim de rendibilitat i el pont monumental no caldria perquè el riu fa anys que baixa sec.   Ens hem passat de cofoisme i ara ens toca capar-nos l’orgull.