Voti, voti, voti... (2)

La base de tot sistema electoral és l’elector. Aquesta perogrullada no és gratuïta, no la dic perquè sí. A vegades hi ha qui se n’oblida. Els candidats, per exemple. Alguns -com sempre, no tots-, no ho recorden perquè menystenen aquesta figura, sense la qual no existirien ells. Programes utòpics, sabent del cert que no es podran complir; mentides sobre els rivals i sobre un mateix; frases recurrents fetes sense fonament -ai! Allò del "ara, més que mai" -; i altres atzagaiades per l’estil, posen a l’elector en un dilema difícil de solucionar. Es diu: em prenen per ruc?, i es disposa a sospesar les diverses alternatives després d’esporgar-les de tot l’embalum fals i barat que les embolcalla. Aquest seria un elector model. També n’hi ha, com hi ha polítics assenyats o platges tranquil·les. Però aleshores es veuen casos com els d’Itàlia o altres llocs més propers, banyats pel Mediterrani de platges saturades de gratacels, i ens diem: realment han sospesat la veracitat de les afirmacions d’aquest candidat?; estan segurs els votants de la seva honestedat?; les seves propostes són beneficioses pel país? Si fos així, com és possible que el guanyador sigui aquest! Hi ha una part d’irracionalitat en el vot, que fa pensar, i molt. Són suïcides? Són conscients de que apostar una vegada i altra per una opció que es basa en el capitalisme especulatiu, en l’amiguisme i en el joc brut pot portar al país, o a la comunitat autònoma, o al municipi, a situacions de difícil reconducció? No. Ja a la Roma dels cèsars, els potentats gaudien d’una cohort d’aduladors, anomenada "clientela", formada per la gent que depenia d’ells, no per ser-ne esclaus o empleats, sinó perquè el patró els hi proporcionava assistència jurídica, ajuda econòmica -amb interessos- o recomanacions per obtenir prebendes i llocs de treball; i en contrapartida, el "client" recolzava el patró electoralment i l’escortava pels carrers, tant com a signe de prestigi com de protecció personal. Ho explica molt bé Luciano Perelli al seu llibre La corruzione politica nell’antica Roma. Rizzoli. Milà. 1994). Afegeix que els vincles patró-client eren més forts que els de la llei, ja que l’aplicació d’aquesta estava fortament condicionada pels interessos clientelars. Ciceró va més lluny, i classifica els clients en tres categories: els que anaven al matí a casa del patró a fer la "salutatio", els que l’acompanyaven amb tota la pompa al Foro -l’"adsectatio", i la massa anònima que els rodejava i es delia per esdevenir, cadascun d’ells, també un client d’home tan prestigiós. Acabo aquest punt llatí amb una cita de Salusti (Epistole a Cesare), respecte a la pèrdua de la llibertat per part del poble: "Però quan va aparèixer l’atur, i la pobresa portava fins i tot a la pèrdua de l’habitatge, varen començar a demanar ajuda. Així, mica en mica, el poble, que era amo d’ell mateix i del país, es va anar dividint i en lloc del poder comú, cadascú va buscar-se una servitud personal". Us sona? Han passat vint-i-un segles i sembla que ho digui algun analista d’avui en dia. Perdoneu les llargues cites. No estic parlant de corrupció -d’això n’haurien d’encarregar-se’n els jutges-, sinó simplement del seguiment d’un missatge que no aguantaria una anàlisi mínimament seriosa, per raons que no sempre són fàcils d’explicar. El clientelisme va tenir, segles enrere, la seva màxima expressió en el caciquisme. Ha acabat? Cal dir que sí en moltes de les seves manifestacions més violentes, sobretot al camp. Però ha desaparegut el famós "què hi ha de lo meu?" En moments difícils, quan sembla que els treballadors, els aturats, els desnonats per mor d’hipoteques abusives, s’haurien d’alçar contra les maneres de fer que els han portat a la situació present, aleshores, se segueixen votant llistes amb imputats, llistes amb candidats de manifesta ineptitud, llistes amb missatges demagògics i plens de mentides. No parlo ni de dretes ni d’esquerres; no parlo de cap partit en concret; però sí que crec que és clara, i il·lustrativa, la lluita aferrissada pel control, no només de parlaments i alcaldies, sinó també de les diputacions, dels consells locals i de qualsevol estament que permeti a qui l’obté, ser vist com algú amb capacitat d’afavorir, d’escoltar i respondre a "lo meu". I la gent els vota perquè volen passar de massa anònima a ser part de l’adsectatio, de xarrupar algunes petites gotes de la ruixada de favoritismes que el candidat, si guanya, generarà. És, potser, un acte reflex, no directament lligat a una necessitat, però crec que hi ha un subconscient social que indica que en temps on venen mal dades, els règims pocs rigorosos –començant per ells mateixos -, són més propicis a "buscar-se la vida". No vull fer-me pesat. Però en continuaré parlant... Fins aviat.