Or i mitjans de producció, i Somàlia

Puja l’or, diuen un 28%. L’euro manté un canvi massa alt davant el dolar americà que no afavoreix les exportacions de productes europeus. El preu del cru de petroli no baixa dels cent dolars barril, la qual cosa no ens afavorirà quan baixi l’euro davant el dólar. Les empreses més importants -diuen-, les cotitzades a la borsa integren ara un accionariat plural i presencia d’inversors estrangers, com el deute públic. Les accions es compren i es venen amb una certa rapidesa que les fa 'volàtils'. Els capitals castiguen la recessió amb una fugida de les borses cap a inversions refugi. En canvi les discos continuen plenes de nois i noies. Les germanes Hilton, incombustibles, han passat per Eivissa aquest estiu. En Gerard Depardieu ha estiuejat a Mallorca. A les aigues de les Illes Balears s’han celebrat diverses competicions esportives com cada any. Els ports esportius continúan plens. Port Portals acull glamour i elegancia. Tots es troben, però lluny de la Guinea del President Alpha Condé que censura els mitjans de comunicació i de la repressió contra periodistes crítics produïda recentment a Cambodja. La República Popular Xinesa ens demana que fem un exercici de responsabilitat. El Papa ens recorda que l’economia ha d’estar al servei de l’home, el Papa Benet XVI s’ha pronunciat contra l’economia depredadora i especulativa, però no ha demanat al jovent reunit a Madrid que sacrifiqui alguna cervesa i paella per donar ajut a la famèlica Somàlia. No ha fet cap crida en aquest sentit. Els transports públics de Madrid han rebaixat el preu un 80% als assistents als actes amb el Papa. Però no se sap quin és el cost real que assumeix el govern espanyol, la Comunitat de Madrid i l’Ajuntament de la ciutat en serveis policials, hospitalaris i centres públics transformats en recintes d’acollida dels pelegrins. Un milió de persones joves vingudes de cop a una ciutat requereixen uns serveis públics i produeixen com a mínim unes despeses en aigua per netejar-se, i en alimentació i serveis que no pot cobrir l’empresa privada. Es aquest el senyal de canvi identitari de la nostra societat? No hauria sigut millor no fer rebaixes i que la companyía de transports cedís a Somàlia el que no donaran els pelegrins en recerca de la indulgència plenària?. Les empreses espanyoles intenten renovar crèdits per uns 20.000 milions d'euros. Els accionistes, o sia els propietaris, ja no els trobem al club de tenis de tal de tota la vida. Ja no son els de la penya del Senyor Marquès de…, ni els del cercle de… Els nostres empresaris lluiten per no ensorrar-se. El 'big problem' son ara els fons d’inversió i la gran banca internacionalitzada que manen i mouen els mercats. Els operadors no els coneixem. Però sí sabem que la crisi beneficia l’especulaciò i el repartiment d’espais del poder empresarial, els negocis dels grans inversors. La regla és la diversificació i l’aposta per diferent mercats. El petit té molt poc a fer. Encara no hem après la lliçó dels comerciants de la lliga hanseàtica, que van organitzar transports col·lectius per fer front a la competència. Els treballadors i pensionistes, les mestresses de casa, poc entenen d’aquest moviment de diner de caixa en caixa, per un senzill apunt comptable u ordre 'online'. Però sí veuen que cada dia tot costa més. El ticket del metro a Madrid, l’aigua, la benzina del cotxe, la carn, el peix, la fruita, començar a pagar-se assegurances d’assistència mèdica i hospitalària per fer-se operar i tractar sense temps d’espera a la sanitat pública. La gent viu el dia a dia. Ara ens demanen des de Alemania que venem l’or que tenim al magatzem del Banc d’Espanya per equilibrar amb uns 16.000 milions d'euros les balances fiscals. El ciutadà i els comerciants no hem sentit mai a dir que la producción i les vendes nacionals i internacionals de les empreses depenguin de l’or emmagatzemat al Banc d’Espanya. L’or avui no serveix per res més que per ornamentar penjolls, sants i basiliques. El que importa és el control, volum, competitivitat i guanys dels mitjans de producció, una fita que Lenin va tenir molt en compte per fer funcionar la URSS després de la Revolució d’Octubre. Una realitat que va entendre Alemanya en el moment de la seva reconstrucció. No s’entén, com no sigui amb finalitats demagògiques o per voler protegir-se en el seu espai de poder, que el president Chávez decideixi traslladar a Xina l’or que té dipositat a Europa i als EEUU. El que importa és millorar la innovació tecnològica i la competitivitat de la producció. El que importa és la formació i l’esperit de sacrifici del poble. L’or que no passa per comptes bancaris i es comercialitza per mercats paral·lels es troba en realitat al món de la defraudació fiscal. Els defraudadors de balanços comptables empresarials es calcula que deuen i amaguen més de 65.000 milions d'euros a l’Estat espanyol. Però desconeixem si s’ha quantificat el que s’ha evadit a paradisos fiscals i en inversions immobiliaries a països tercers. Podríem descobrir els diners que l’Estat necesita per sanejar els comptes públics. Sabem ara per la premsa que les armes, tancs, avions i vaixells innecessaris per la política militar española, adquirits a crèdit pel darrer govern Aznar, ens tenen un cost d’uns 30.000 milions d’euros que hem de pagar amb interessos. A més no sabem quina és finalment la despesa de les 'aventures militars humanitàries' que també podríem retallar. Per això allò fàcil és que paguin els més que tenen menys patint la pèrdua dels ajuts socials com ha passat a la ciutat de Las Palmas de l’Illa de Gran Canària o amb les farmàcies de Castella-La Manxa. L’or i joies dels petits inversors continuen a la caixa del banc, doncs no es pot tenir a casa per por dels robatoris. És ben evident que l’or de l’Estat no cobreix practicament res. El que cobreix és la força de treball de la nostra gent. Cal reorganitzar l’economia amb una base ètica, com diu el Papa Benet XVI. El problema, però, és que l’economia actual, orientada cap el capitalisme més salvatge mai conegut, no entén de consideracions morals ni étiques, i menys de sistemes de govern o de democràcia a l’empresa. On mana el capital, la democràcia no té gran cosa a fer. Com tampoc amb sistemes com el del senyor Chávez, que parlant de revolucions de llibertadors contra l’opressió colonialista, prefereix moure els dipòsits d’or que diu té, del que no ofereix ni una mica de blat als dos milions de nens de Somàlia, avui mancats d’ajuts alimentaris, que tenen anunciada la mort per fam. El doble justament dels joves ben alimentats i amb bona salut que son a Madrid a la JMJ dels que tampoc s’ha fet públic el cost de transport des de casa seva fins Madrid i tornada. Si sumem tot el que ha de rebre Hisenda lluitant tots contra el frau a tots els nivells, afegint el que van rebre de l’Estat les caixes d’estalvi en concepte d’ajuts i prestecs rebuts que haurien de tornar, l’Estat tindrà prou diners per anar endavant, mantenir l’Estat del benestar i recuperar per qui honestament ho necessiti les polìtiques socials ara retallades. I és que treballant i fent via aplicant els principis de la democràcia social, la recuperació económica és viable. I també podrem ajudar Somàlia. L’or no és el patró. El patró és el blat i l’amor per la humanitat que pateix condicions de vida impossibles i la barbarie ideológica.