La bicicleta estàtica és un aparell absurd que molts s'han de comprar quan arriben als quaranta i que, tres mesos després d'adquirir-la, queda arraconada recordant al propietari que té assumptes pendents. Per tot el simbolisme que comporta l'objecte, l'escriptor Sergi Pàmies l'ha utiltizat per titular el seu darrer llibre. La bicicleta estàtica (Quaderns Crema) és un recull de dinou contes amb l'ús de l'autobiografia per fer ficció com a tret diferencial. L'autor reconeix que en aquesta obra hi ha menys amargura i que la ironia hi és present d'una manera “subtil i fina”. Pàmies diu que no té interès en fer riure, però si en què “les històries tristes es puguin llegir somrient”.
Aquest dimecres arriba a les llibreries el darrer llibre de l’escriptor Sergi Pàmies. És un nou recull de dinou contes en què Pàmies parla de temes com la responsabilitat, la decepció amorosa, les relacions per Internet o les solucions per aprimar-se. Pàmies reconeix que l'avantatge d'escriure contes és que pots parlar de molts temes diferents sota un mateix títol. En aquesta ocasió, els engloba dins La bicicleta estàtica (Quaderns Crema). Utilitza així, un nom simbòlic, perquè diu que no volia un títol llarg com els anteriors.
Per a l'autor, la bicicleta estàtica és un objecte que el metge et recomana comprar al voltant dels quaranta. Diu, però, que és un aparell absurd, com també és absurda la situació d'estar pedalant sense moure's de lloc. Pàmies el defineix com un “esforç inútil” que tothom abandona. Per tant, l'objecte es deixa de banda el tercer mes, recordant-te de tant en tant, que és el que no has fet. És, doncs, un element simbòlic d'una edat, entre els 45 i els 50 anys, en què ha escrit tots els contes.
A La bicicleta estàtica explica la vida de la gent de la seva edat. El tret diferencial del llibre, segons l’escriptor, és l'ús de la seva vida per crear ficció. No diu que sigui el seu llibre “més personal” sinó que, per evolució de la seva narrativa, “arriba un moment que inventar cansa”. I la seva reflexió és “per què haig d'inventar-m'ho si ja ho tinc?”. Per a Pàmies, fins ara escrivia contes en què res no es reconeixia, i ara ha incorporat les situacions autobiogràfiques.
“No hi ha diferència entre realitat i ficció”, diu Pàmies, perquè “la interpretació de la realitat és la ficció i per molt que ens esforcem per ser el més precisos possible quan expliquem alguna cosa que ens ha passat, ja l'estem transformant! Per això, en alguns contes apareixen episodis de la seva infantesa, la mort del seu pare...
Són doncs, dinou noves històries amb fatalisme i amargor, però per a Pàmies, aquests dos elements hi són amb una dosi més petita del que té acostumats els lectors. Pàmies ha apostat, com una mostra de l'evolució de la seva narrativa, per les emocions i les sensacions, sense abandonar l'humor àcid que el caracteritza.
L’escriptor diu que en general sempre ha utilitzat l'humor, però “no complaent” i que en aquests nous contes hi apareix una “ironia subtil, més fina, més inapreciable” que sempre hi és present. La màxima aspiració de l'escriptor és poder parlar de coses tristes, amb vitalitat i alegria. Pàmies diu que no té “interès a fer riure”, però vol “que les històries tristes es puguin llegir somrient”.
Si (
No(
