Defensar Catalunya...

Al lluït acte de presentació de Diariocrítico a Barcelona, va quedar clar que un dels seus objectius és afavorir el diàleg i la reflexió que portin a la comprensió -que no cega acceptació- de les dues realitats anomenades Catalunya i Espanya.

Ambdues es relacionen i s’influeixen en moltes i diverses facetes. Això ha estat així durant un munt de segles, a vegades enfrontant-se, a vegades col·laborant. Hi ha hagut també moments en que una fracció d’una s’ha implicat en els mateixos objectius que una fracció de l’altra, mentre la resta es llençava proclames i invectives agressives. Fenòmens sociològics, històrics, econòmics, polítics, de gran complexitat i anàlisi gens fàcil.

Però avui en dia no són gaire populars els estudis en profunditat i plantejats amb llibertat d’esperit. No sols això: l’allau d’informacions banals inoculades com a lenitius de la gent aclaparada per la crisi s’ha implantat a les nostres societats, copant el terreny de tota altra anàlisi.

Al davant de mitjans execrables que fan de l’insult groller una manera de fer, va morint-se l’ofici de l’intel·lectual crític, i amb ell el del periodisme rigorós i compromès. En una setmana -la passada-, el comiat de CNN+ (i en especial d’Iñaki Gabilondo) i també de Concha García Campoy a Cuatro, en són els exemples més recents. Resten només titulars reduccionistes que, confrontats a un mercat brutalment competitiu, cerquen posar de relleu les arestes més punyents de la informació, en detriment de la que ofereix, al lector o al telespectador, elements d’anàlisi per una valoració personalitzada. Com diu el propi Gabilondo: "el periodisme clàssic es veu arraconat pel desvergonyiment i l'insult".

No sé què és primer: si l'ou o la gallina; però els polítics, o una gran part d’ells, han agafat el mateix tarannà, retroalimentant-se amb els mitjans de comunicació més populistes, en uns tics que després són copiats pels ciutadans de a peu en les seves converses sobre els esdeveniments d’actualitat. I cal no oblidar que aquests, els ciutadans, després són els votants que decidiran en gran mesura l’esdevenir de la relació abans esmentada: la difícil i complicada convivència entre Espanya i les seves comunitats autònomes, en especial Catalunya.

Emprant la frase insultant, pretesament enginyosa; el tòpic ranci i simplista respecte de cultures molt diverses en el seu interior; reduint el binomi Catalunya-Espanya al lloc comú dels diners; pretenent que són societats diverses i amb interessos diametralment divergents, l’únic que s’aconsegueix és que aquest maniqueisme arreli en la societat. Així, més enllà de la necessitat electoralista de polítics amb pocs recursos ètics i analítics i de la competitivitat de periodistes sense excessius escrúpols, va quallant un enfrontament entre societats que després serà molt difícil de desfer, fins i tot quan els causants ja no hi siguin o vulguin refredar el foc que ells han encès.

L’any que ve s’acompleixen setanta cinc anys del cop d’estat militar que va desfermar la Guerra Civil. Durant aquesta, un dels cartells més famosos aquí va ser un que resava: "Catalans: defensar Madrid és defensar Catalunya". Doncs això, i viceversa, utilitzant l’únic camí possible: l’anàlisi honesta i oberta a l’autocrítica; la comunicació ampla i respectuosa; l’oblit de frases fetes, acudits barroers i tòpics reductors. O sigui: la veritat costi el que costi.