N'hi ha que no s'assabenten

A dreta i esquerra, hi ha qui sembla desconèixer la realitat dels catalans -no de Catalunya, és veritat, que és una altra cosa-. Per exemple, comencem per un del PSC: el diputat Daniel Fernández, que s'enfila per les parets perquè el documental de TV3 Adéu, Espanya? té, segons ell, un interrogant fals i el què defensa és la independència de Catalunya i això a ell, com a bon socialista, l'esparvera.

Seguim amb Alicia Sánchez Camacho, alertant, nerviosa, que canviar el tripartit per CiU és aprofundir encara més amb l'independentisme: bé, té raó, el tripartit, de fet, ha suposat una involució de Catalunya cap l'espanyolisme alenat per uns independentistes de boqueta. Però oblida que als catalans l'independència del nostre país sí que no ens posa especialment nerviosos, fins i tot a aquells que no comparteixen activament la idea.

El seu partit, d'altra banda, és el que, coincidint amb un altre que és al grup mixt al Parlament, proposa instal·lar pantalles gegants a Catalunya per veure 'la roja' al Mundial, com si no hi haguessin problemes més importants actualment. O demana que l'Estadi Lluís Companys es digui Joan Antoni Samaranch -mesura que hagués estat encertada si s'haguessin avançat a la proposta que va atorgar l'actual nom: ara, voler-ho té més tuf de provocació (com, d'altra banda, la resta de missatges de tots aquests que aquí s'han esmentat) que de sentit homenatge-.

Perquè, si bé és veritat que no tots els catalans són independentistes i que n'hi ha que puguin voler que Espanya guanyi el Mundial de futbol -per exemple-, pocs s'encenen contra la primera idea i menys s'obsessionen amb la segona. Això queda per a altres. Vaja, que hi ha molt pocs catalans que manifestin -i els que ho facin, prenen una opció legítima, que consti- un espanyolisme visceral.

I, posats, cal deixar de ser políticament correctes i recordar d'on ve la consideració de català. Del president Pujol que va dir, com tots sabem, que "català és qui viu i treballa a Catalunya" i, com també molts amaguen, "i que té la voluntat de ser-ne". Cosa que, no cal dir-ho, no té cap relació amb els orígens de cadascú.

Per això, sembla que n'hi ha que no s'assabenten -o no volen-. Els seus missatges no poden penetrar entre els catalans. Calaran, això sí, entre aquells que només són habitants de Catalunya, entre aquells que viuen al país però que mai l'han sentit seu per molt que diguin el contrari: en són aliens. Però que no ens pretenguin vendre la idea de que van dirigits als catalans. Perquè aquests no els compren.