Amb la, segurament inútil a nivell pràctic, reunió entre Montilla i Zapatero sobre l'Estatut s'acaba el debat sobre un tema que ha durat quatre anys. Potser els darrers cops de cua es donaran entre el que resta de setmana i els propers set dies, però només seran foc d'encenalls. Després, les vacances, i a començar un nou curs marcat per les eleccions al Parlament. Les formacions polítiques ja comencen a posicionar-se -veiem, per exemple, el darrer moviment instigat per alguns sectors del PSC-.
La 'rentrée' política, doncs, estarà marcada més pels comicis catalans que no pas -encara que serà tema recurrent- pel final de l'Estatut. I en aquest nou curs és on començarà la pròrroga d'un partit que, en realitat, no sabem quan va començar.
Segurament, el proper president del Govern català serà Artur Mas. Si és així, la possibilitat de que el prestigi de Catalunya torni a guanyar enters és molt factible, però hi haurà moltes més qüestions a dilucidar -afers que, per cert, quedaran definitivament enterrats si hi ha un nou tripartit-.
Perquè, el futur Govern de Catalunya és el que ha de marcar el rumb decisiu, d'una vegada per totes. D'aquesta legislatura ha de sortir, definitivament, el cap on volem anar, independentment de la velocitat amb què ho fem. És la pròrroga després d'un llarg partit, aquell espai de temps en què encara es practica el joc amb racionalitat. O, dit d'una manera molt més directa, el moment del o 'caixa o faixa'. Si no definim en aquests propers quatre anys el nostre rumb definitiu -sigui en el sentit que sigui-, haurem d'anar als penals que, com tothom sap, són una solució aleatòria.
Si (
No(
