www.diariocritico.com

DOSSIER. Balances fiscals: la interpretació estatal dels comptes, per fi sobre la taula

Els números espanyols també es manifesten per a denunciar l'espoli a Catalunya

Els números espanyols també es manifesten per a denunciar l'espoli a Catalunya

El document del ministeri d'Economia i Hisenda reconeix que hi ha diverses metodologies per a la interpretació

domingo 03 de abril de 2011, 03:04h
El dia 29 de març, el Congrés dels Diputats aprovava una iniciativa presentada per ERC que exigeix al Govern de l'Estat que presenti cada tres anys les balances fiscals entre l'Estat, les comunitats autònomes i els països que el componen. La iniciativa va tenir el suport dels grups socialista i CiU a la Cambra Baixa. Les properes, corresponents a l'any 2009, es publicaran a finals d'aquest 2011 i seran les que seguiran a unes ja publicades l'any 2008, referides a la situació a 2005. Culminarà així una demanda catalana expressada durant uns quants anys i legislatures que vessarà una mica de llum sobre un assumpte força espinós. Tampoc tota, atès que sempre hi haurà alguns números que presentaran un cert biaix. Per exemple, en ocasions en què el dèficit ve inflat en incloure-hi comptes de raons socials la productivitat de les quals està allunyada de la comunitat on es computen. Que és el que succeiria amb la situació de la Comunitat de Madrid, els números de la qual -per aquesta raó- gairebé sempre apareixen en pitjor posició que els catalans. De fet, això mateix -la qüestió de possibles biaixos, no aquest en concret- queda explícitament reconegut en el document de 2008, que admet la possibilitat del debat metodològic alhora d'elaborar els números. Però, fins i tot així, qualsevol número espanyol manifesta que als catalans se'ls espolia clarament. La demanda de publicació de les balances fiscals ha estat una constant des de Catalunya, país que sempre ha estat conscient del gran desequilibri que suposa la seva aportació a l'Estat espanyol i el què en rep del mateix. De fet, de forma sorprenent, no ha estat només en temps democràtics quan la reivindicació s'ha dut a terme. Ja en plena dictadura franquista, l'economista Ramon Trias Fargas -futur conseller de la matèria en el primer Govern de Jordi Pujol- va plantejar la qüestió l'any 1960. Després, molts altres autors l'han abordat. En èpoques recents, la demanda ha estat continuada per altres economistes, ciutadans i polítics, encara que entre aquests darrers, i com a vegades passa a Catalunya, els interessos partidistes han comportat, en ocasions, manca d'unitat d'acció. I, per exemple, alguns que ara es pengen la medalla i acusen a altres d'obstaculitzadors, havien torpedinat prèviament la iniciativa. 2005, any d'iniciatives Sigui com sigui, i des d'una vessant de societat civil, distingits noms de l'economia com Xavier Sala-i-Martín o Ramon Tremosa n'han fet bandera de la reivindicació. En aquest context, seria injust no fer esment de la tasca duta a terme per la Fundació Catalunya Oberta que durant molts anys va incloure a la seva web un marcador dinàmic que reflectia en temps real quin era l'abast del decalatge per a Catalunya. També va ser aquesta entitat una de les pioneres en fer propostes sobre la qüestió, com la que va presentar el juliol de l'any 2005. A la mateixa es presentava com a solució que Catalunya tingués una Agència Tributària que recaptés tots els impostos i decidís quin era l'ús dels diners pagats pels catalans. El text també reflectia un desequilibri fiscal desfavorable a Catalunya de més del 9 per cent del PIB del país. Activa també en aquest sentit ha estat la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC, que va encarregar als catedràtics d'Economia de la UPF i la UB, Guillem López-Casasnovas i Jordi Pons Novell, respectivament un Anàlisi dels fluxos redistributius a l'Estat espanyol, que va ser presentat el 15 de març de 2005. Si en aquest cas ho feia a través del seu Institut d'Estudis Socioeconòmics, la Fundació que du el nom del darrer president de la Generalitat exiliat tornaria a la càrrega el febrer de 2008, amb l'Estimació de les balances fiscals de les comunitats autònomes respecte de l'Estat espanyol 1995-2005. Ara, sota la coordinació de l'investigador del Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) Albert Castellanos. Encara s'apuja més el dèficit català vist el que abans, com s'ha dit, apuntava Ramon Tremosa. En aquest cas, se situa en el 10,2 per cent respecte del PIB. Des de les institucions, però, no s'havia deixat de banda la qüestió, prou important pel país. Així, el primer trimestre de 2003, els noms de González-Casasnovas i Castellanos s'havien unit en l'estudi Balances fiscals; mètode d'anàlisi i evidència que apareixeria en la revista Nota d'economia editada per la Generalitat, sota el Govern de Jordi Pujol. L'informe recull la sistematologia mitjançant la qual s'elaboren les balances fiscals i també un compendi de les aportacions de diversos autors. Per tant, no inclou dades pròpies concretes sobre el dèficit català. Però sí una conclusió: "El dèficit fiscal de Catalunya no és conjuntural ni depèn de l'assumpció d'hipòtesis metodològiques més o menys favorables tot i el ventall que es deriva dels diferents estudis. Tots els estudis estimen un dèficit fiscal de Catalunya considerable amb l'Administració central". No obstant això, a la nota hi ha un apunt, com és que l'excepció són "les hipòtesis extremadament favorables per a Catalunya, com la que presenta Barberán". Si mirem la bibliografia, veurem que es refereix a les consideracions del professor de la Universitat de Saragossa Ramón Barberán a les seves Variaciones metodológicas y resultados en el cálculo de las balanzas fiscales regionales, presentat al Seminari de l'Institu d'Estudis Fiscals i, per tant, poc sospitós de ser nacionalista català. 2008, primers números de l'Estat A instàncies del president del Grup Parlamentari de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran Lleida, el 8 d'abril de 2008, el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero es comprometia a publicar les balances fiscals. I és així com, el 15 de juliol del mateix any sortia a la llum el document Las balanzas fiscales de las CC.AA. españolas con las AA. públicas centrales. Que, d'entrada, ja reconeix que per a abordar la temàtica hi ha diversos procediments metodològics. És a dir que les conclusions que del treball s'extreguin no són, ni molt menys, irrefutables. El document en qüestió planteja en la seva lectura dificultats difícils d'esbrinar a l'hora d'interpretar-lo per a qualsevol que sigui llec en matèria econòmica. Cal advertir-ho d'entrada. Però, tot i amb això (o, precisament per aquesta raó) fa, diguem-ho clar, malpensar. Perquè, és clar, a la seva pàgina 5 explica la fórmula matemàtica que dóna origen al càlcul de les balances: en resum, si una comunitat gasta més del que rep de l'Estat, el seu saldo és negatiu; a l'inrevés, també el resultat és el contrari. Però -ai l'as!- hi ha alguna cosa una mica estranya com és que, per a corregir desequilibris, no es tenen en compte dins les consideracions generals "ajustos" com aquells que queden "al marge de la metodologia d'estimació de les balances fiscals" -Pla d'Ocupacio Rural (PER) andalús, per posar el primer exemple a mà?-. Doctors ha de tenir l'església per esbrinar l'embolic. En tot cas, sembla il·lustratiu la repetició del terme 'sub balances' que fa el text -des de la seva sisena pàgina- sense aclarir, en cap moment, a què es refereix. Altrament, tampoc seria fàcilment comprensible en una primera lectura les consideracions sobre residències i pagaments, que s'intenten justificar tot seguit. Semblen dissenyades per confondre sobre la ratio raó social/centre de productivitat a que es feia referència al principi. Sempre per a justificar determinats posicionaments. De fet, ja ho diu el propi text: "s'ha d'adoptar un marc conceptual de referència únic". Però anem als números concrets que, dins aquest marasme, reconeix l'Estat. I, resumint, veiem que, pel què fa la imputació de l'Impost de Societats en la proporció que diferencia en un 70 per cent les carregues a accionistes i el 30 per cent als consumidors, el dèficit català arriba a un saldo negatiu del 6,55 per cent. Quan la circumstància s'aplica a la distribució territorial de l'estalvi i inclou factors com aproximació a la residència dels ostentadors de títols de deute públic, el percentatge és del 6,38 per cent. En una variació que imputa la meitat a cadascun dels agents contemplats en el primer supòsit (a banda dels interessos de deute per població), l'espoli arriba al 6,69 per cent i, quan se segueix la proporció igualitària entre accionistes societaris i consumidors però es tenen en compte els interessos del deute en funció de la distribució territorial de l'estalvi, parlem d'uns números negatius per a Catalunya del 6,52 per cent. També, es miri com es miri, altres proporcions de les imputacions de l'Impost de Societats, ara referides a als paràmetres que diferencien a la distribució territorial de la remuneració dels assalariats, el valor afegit brut i el de la inversió també demostren el perjudici que pateix Catalunya. En una proporció del 33 per cent assignada a cadascun dels factors, el saldo negatiu català és del 8,70 per cent. Quan a la percepció dels primers la proporcionem en el 50 per cent i deixem en el 25 per cent cadascuna de les dues restants, el dèficit català només marca un punt menys (8,69 per cent). Aquests són els números que, pel que pugui passar, "no es poden traslladar al debat sobre finançament autonòmic", aclareix el document Las balanzas fiscales de las CC.AA. españolas con las AA. públicas centrales davant el perill que alguns en surtin escaldats. Sempre és bo protegir-se les espatlles.
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (2)    No(0)

+
0 comentarios