La "majoria silenciosa"

El president Mas s’ha referit a “la majoria silenciosa” com la població aliena a la manifestació de dissabte passat contra les retallades anunciades per la Generalitat i que accepta la inevitabilitat de l’ajust. Té raó. La immensa majoria de la gent es va quedar a casa, o se’n va anar a passejar o a passar el dia fora. En un sentit estricte, les suposades 200 entitats que convocaven la protesta van punxar. Els diaris han reflectit que més enllà d’una dotzena de dirigents polítics i sindicals, la majoria eren treballadors de la sanitat i de l’ensenyament, aquells als que la retallada pressupostària els hi toca més directament. De la resta, o sia “la majoria silenciosa”, uns quants i n’hi ha prou. Compte, però, amb aquesta manera de comptabilitzar l’èxit o el fracàs de les mobilitzacions que mouen el món. En democràcia, la majoria es determina per la meitat més un dels habitants o dels votants. Tot i que havia molta gent, és evident que a la plaça Tahrir d’el Caire no havia la meitat dels egipcis i tot i així es va interpretar que la perllongada protesta era un signe de desafecció envers el règim de Mubarak. I l’autòcrata va caure.  Enfront una “majoria silenciosa” que permetia que el sistema s’anés podrint. A Tunísia, ídem d’ídem. La “majoria silenciosa” a Espanya va sostenir l’statu quo amb el franquisme i va possibilitar que Franco morís al llit. El 12 d’abril de 1931 va haver més vots monàrquics que republicans però el vot de les grans capitals va fer decantar Alfons XIII per prendre el camí de l’exili. De manera que certs detalls són tant o més importants que les xifres. El 10 de juliol de 2010 va haver a Barcelona un clam d’indignació, de dir “prou” a les retallades a l’Estatut, als insults i a la campanya contra Catalunya. Aquells centenars de milers de catalans emprenyats al passeig de Gràcia i voltants eren la constatació d’un sentiment generalitzat no necessàriament independentista. Més contundent encara que en nombre inferior als cinc o sis milions de catalans de “la majoria silenciosa” que es va quedar a casa. Aquests 30.000 que es van manifestar dissabte passat no eren més que una part dels que els hi han tocat el sou a final de mes. La resta, pensionistes inclosos –que també els afecta-, es van quedar fora de la bronca. Però s’ha de prendre nota. Del que demanaven i de quants eren.