L'hora d'ERC de tornar a la responsabilitat

Ara n'hi ha molts que es queixen perquè diuen que, passi el que passi, sembla que, al final, la culpa de tot és d'ERC. Si fa, perquè fa; si no, per inhibició. Però aquesta polèmica se l'ha buscat la pròpia formació republicana per no saber interpretar el seu paper al llarg dels darrers anys. Evidentment, tot va començar amb l'adveniment del primer tripartit: allà, els republicans van demostrar per primer cop la seva irresponsabilitat -o menyspreu?- vers el país. Per molt que alguns vulguin justificar l'opció del partit per mor d'una contribució a l'alternància, aquella decisió va ser gravíssimament errònia. I així va ser percebuda, ja llavors, per molts dels seus votants -emprenyats-, perquè ERC, amb la famosa clau, va ser qui va possibilitar que, per primera vegada, el Govern estigués teledirigit pel PSOE mitjançant la seva filial a Catalunya dita PSC. Després, van venir les excuses de mal pagador i pitjor desconsideració a la intel·ligència ciutadana: per exemple, que amb la maniobra s'aconseguiria fer que la idea de l'independentisme s'estengués entre l'anella industrial circumdant de Barcelona... Sense paraules per la roda de molí essencialment carodiana. Després, el propi Josep-Lluís Carod-Rovira ha admès que tota maniobra va ser ordida per perjudicar a CiU, a fi de substituir-la com a referent català. Error estratègic, ja d'entrada i com a mínim, si es té en compte el desequilibri de suports que ha tingut a favor la federació respecte dels republicans a la història recent catalana. També llavors va intentar fer fortuna la 'parida' -perdoni el lector l'expressió- de l'independentisme que no és nacionalista i tal i tal i tal... Que no hi ha qui entengui l'embolic, perquè, desenganyem-nos, una cosa és impossible sense l'altra. Però el cas era justificar haver regalat, per primer cop, Catalunya a Espanya. I tot això sense tenir en compte la reincidència del segon tripartit, amb Montilla, ja absolutament inacceptable des d'un punt de vista català. És clar, amb aquests antecedents, hom es preguntarà: la tesi del que aquí s'exposa és que ERC ha de fer seguidisme de CiU? Sí: aquesta és la resposta. I l'ha de fer perquè l'ha fet quan la formació republicana ha estat responsable -des de l'època Barrera fins als temps de Colom-Rahola- o, el que és el mateix, quan la gent propera d'ambdues formacions catalanes tenia dificultats per explicar el perquè del seu suport a una o altra. Realment, eren qüestions de matís o de circumstàncies gairebé personals. Només una anècdota, a Carod se'l va deixar d'aplaudir a les nits electorals del Majestic en els comicis posteriors a la formació del primer tripartit. Encara més, ERC ha de fer seguidisme incondicional -atenció a l'adjectiu- de CiU? No. En el cas de suport electoral invers, també la relació hauria de donar la volta. Perquè el primer ha de ser Catalunya. Això sí -i, de nou valgui per convergents i republicans- l'interès general no ha d'obstaculitzar la diferenciació d'aquells aspectes diferencials que, a partir de la discrepància, possibilitin girar la truita, és clar: aquest és l'arxé de la lluita política. Però el país ha d'estar per davant dels partits o les formacions, i això ha d'estar ben clar. I això és que no ha complert ERC. I, arribats al punt actual, trobem, perquè s'ho han buscat ells, la pilota al terrat republicà. Permeti-se'm, doncs, que faci esment dels vaivens d'ERC en només 48 hores, que han estat reflectits per Diariocrítico de Catalunya. Dilluns publicàvem que ERC se aplica en hacer caso de las encuestas que le piden un perfil más izquierdista y menos independentista, dimarts, que ERC se muestra responsable con el país ofreciéndose para aprobar los presupuestos. Cap on vulguin decantar la balança, només ho saben els propis republicans. Si ho fan cap el primer titular, podran seguir del bracet espanyolitzant d'uns socialistes que en l'únic que es diferencien del PP és en que si es tornés -per sort la hipòtesi és impossible- a la situació de 1939 s'haurien d'exiliar del país (i d'aquesta acusació es valen els del PSC, argument que recull a voltes seguidistes ERC per exemple, per a estigmatitzar: que és la raó per la qual, en el fons, es fa difícil explicar aproximaments vers els populars per tothom. També, amb bon criteri, per a CiU), però no precisament pel fet nacional català. Si el plat de la balança s'inclina en favor del segon voldrà dir que han tornat a pensar sobretot en el país. I, compte, si, a més, ho fan acceptant el seu paper que ha de ser gregari, llavors sí que potser hauran, fins i tot, passat la responsabilitat final a CiU. Però, compte!, també serà justificable que aquesta vagi amb peus de plom després dels darrers greuges que han empastifat la història d'ERC vers Catalunya.