L’enganyabadocs de l’equidistància republicana

Corria l’any electoral a Catalunya de 1999 i la llavors coalició Convergència i Unió, que havia anat acumulant majories força estables, quan no absolutes, al Parlament des de les primeres eleccions de després de la dictadura, començava a donar símptomes de fluixesa. Tants, que semblava que el president sortint dels comicis del dia 17 d’octubre seria el candidat socialista, Pasqual Maragall. Pensant en el nou escenari, les forces polítiques prenien posicions de cara a futurs pactes, sobretot perquè era prou clar que no hi hauria majories absolutes. Però vet aquí que les previsions no es van acomplir i Convergència i Unió va tornar a treure més escons que el PSC. I, a més, en aquella ocasió no hi havia tripartits que valguessin -de fet, ni el mot era d’ús comú com ara- perquè les sumes no els eren favorables. De manera que CiU podia escollir. PP i ERC ràpidament van mostrar-se sol•lícits venent les seves excel•lències de cara a garantir la governabilitat. Finalment, Jordi Pujol va escollir els populars, sense -cal remarcar-ho- donar-los cap quota de poder, i això va suposar un cop tan fort per ERC que encara no l’ha pogut superar i que, diguin el què diguin els republicans, ha marcat la seva actuació posterior. Una demostració de tantes serien les un tant arrauxades paraules del llavors president de la formació republicana, Josep-Lluís Carod-Rovira, amb què afirmava, un cop passat més de mig any de les eleccions que “CiU ha preferit, des de 1996, tenir com a soci al PP enlloc d’aliar-se amb cap altra força, sigui ERC sigui PSC, o ambdues a la vegada”. Que se sàpiga, el context dels possibles pactes de 1996 -en unes eleccions generals- no incloïen ni ERC ni PSC entre les possibilitats.

Caldria estar en el cap del president Pujol per saber les raons exactes de la seva decisió final. Però les rebequeries posteriors d’ERC han obviat un extrem que a ells els ha interessat oblidar i sobre el qual, a més, han tingut la sort de que hi ha hagut una espècie d’amnèsia col•lectiva. Però per això, sempre han quedat les hemeroteques, afegides ara a les possibilitats d’Internet.

La cançó de l’equidistància

Quatre anys més tard, noves eleccions al Parlament però canvi d’algunes cares. Jordi Pujol havia decidit no presentar-se i havia cedit el testimoni a Artur Mas. Aquest cop, les coses van canviar menys del que en principi podia pensar-se però suficient perquè la correlació de forces oferís altres combinacions. Novament, Pasqual Maragall partia com a favorit i altra vegada es va estavellar contra la roca convergent, que va superar els socialistes en quatre diputats. Josep Antoni Duran Lleida apareixia per l’hotel Majestic, indret on CiU celebra habitualment les seves nits electorals per proclamar que el nacionalisme havia guanyat perquè la formació havia tret més escons que ningú i la suma que semblava més lògica, amb ERC, havia de donar quatre anys més de govern de caire nacional català. Mentrestant, el president d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, rebia els darrers aplaudiments fraternals quan apareixia per televisió parlant de la seva ja famosa clau i esgrimint les ‘mans netes’. Tot això, en la nit del mític “voleu fer el favor de callar” de Jordi Pujol, adreçat a la munió de fotògrafs que, com sol ser habitual en aquests casos, s’aglomeraven a cops de colze davant l’escena d’actualitat i que, entre retrets mutus i comentaris diversos, originaven un murmuri que calia aturar si hom volia parlar.

Una clau, dèiem, que ERC havia deixat entreveure durant tota la campanya, conscient de que les previsions indicaven que els seus vots serien necessaris per a qui volgués governar. Efectivament, aquells quinze dies previs s’havia posat de moda la paraula ‘equidistància’. En tot cas, els republicans van aconseguir enganyar no pocs votants, que havien escollit l’opció per reforçar el nacionalisme al Govern i es van trobar amb una interpretació d’ERC -interessada?- del sentit dels vots en el paràmetre dreta-esquerra, que va decantar la formació cap la possibilitat que finalment va adoptar.

Si hi havia una manera prou evident d’escenificar aquest distanciament d’iguals proporcions vers socialistes i convergents, res millor que començar la campanya tot afirmant, com va fer Carod, que “Mas i Maragall són com dues gotes d’aigua. Tenen socialment el mateix perfil i defensen els mateixos interessos”, per bé que l’endemà es començava a percebre que aquesta proporcionalitat en la llunyania no era del tot certa i el líder d’Esquerra ja arremetia amb més acarnissament contra el candidat convergent, a qui reptava a dir si volia la independència de Catalunya. Contra Pasqual Maragall també hi havia retrets, però la intensitat era molt menor.

Però precisament va ser aquest qui, tres dies més tard, a Madrid estant, deixava molt clar al candidat d’ERC -encara que els interlocutors puntuals fossin uns altres- que “ni marxem ara, ni voldrem marxar. Ens quedem. Ens quedem amb ganes de estar al pont de comandament” d’Espanya. Paraules que reforçaven les que, també des de Madrid havia pronunciat el llavors portaveu del PSOE al Congrés de Diputats, Jesús Caldera en el sentit que ningú que vulgués fer aliances amb el PSC podria condicionar la voluntat d’aquests de romandre a Espanya. Es veu que el líder d’Esquerra no es va donar massa per al•ludit, doncs el darrer dia de campanya es despenjava amb que “Espanya ha de saber que ERC avança de forma imparable i que, o bé ens volen tal com som, o ens n’anem d’Espanya”, com es publicava tot just el dia de reflexió. Però la veritat és que Carod tampoc en algun moment no va fer fàstics a renunciar a la independència si calia governar, per exemple quan el 5 de novembre havia dit que “estava disposat a jugar en la governabilitat d’Espanya, com ja havia fet el seu partit abans de la Guerra Civil”.

Això sí, qui li oferiria la mà estesa seria Artur Mas -i sense posar condicions-, que declarava que o governava sol i amb recolzaments externs o bé establia una coalició amb Esquerra. Tot just al mateix dia que Carod repetia la seva treta per demostrar equidistància. En una entrevista assegurava que “si el senyor Mas ens ve a buscar, que sàpiga que, si vol governar amb nosaltres, no el deixarem pactar amb el PP a Madrid. Si el senyor Maragall ens ve  a buscar, que sàpiga que no deixarem que a Madrid els diputats del PSC votin contra els interessos de Catalunya, com han fet moltes vegades”. Més o menys el mateix que havia dit en un mitin a La Seu d’Urgell.

O el que havia palesat, tres dies abans, amb el seu silenci, quan el líder convergent li demanava “m’agradaria que digués aquí (al debat electoral a TV3) i ara si pensa donar la presidència a un partit subordinat a Madrid”. El d’Esquerra, seguia amb la cantarella que havia exhibit manta vegades durant la campanya, tot recordant els pactes de CiU amb el PP. ‘Leit motive’ repetit, per exemple, el dia 11, en aquesta ocasió amplificat amb la condició -aconseguida finalment en la segona opció- de ser president de la Generalitat o conseller en Cap.

En tot cas, ja llavors Carod seguia una estratègia d’exigències que encara avui no s’han acomplert o que, si s’han dut a terme, fa ben poc que s’han concretat. Per exemple, era condició ‘sine que non’ per entrar al Govern “el rescat dels peatges d’autopistes i la creació d’una oficina anticorrupció que disposi de declaració de béns de tot càrrec públic fins al nivell de director general”. En definitiva que qui vulgui negociar amb Esquerra tindrà feina.

Tot s’hi valia per mantenir les ambigüitats de dies anteriors, com la del 4 de novembre, quan Carod semblava oblidar-se de CiU i de Mas per atacar, ara, Maragall o la d’un dia després quan va deixar clar que no hi ha res tancat i que no hi serà fins, com a mínim, el dia de les eleccions. Com ja s’ha dit abans, el dia del tancament de campanya tampoc semblava tenir les coses massa clares si tenim en compte que amb qui posteriorment pactaria seria amb aquell que ja li havia dir que, de marxar d’Espanya, res de res.

Però, un cop passades les eleccions, fins i tot sempre va quedar el dubte de si tot no havia estat una pantomima i el pacte ja estava fet d’antuvi. CiU seguia el seu posicionament preelectoral. Artur Mas, en una entrevista assegurava que “nosaltres tenim una voluntat real i franca d’arribar a un acord amb Esquerra i crec que ho estem demostrant, posant-li les coses fàcils perque pacti amb CiU”. Mas, fins i tot, es mostrava comprensiu amb l’opció d’ERC d’un acord a tres bandes, que inclogués el PSC, encara que la seva opció era un govern clarament nacionalista de coalició. Encara més, cremant totes les naus, els nacionalistes responien a un dels temes recurrents d’ERC -el veto a qualsevol pacte amb el PP- presentant-los, per escrit una negativa a un pacte estable. En definitiva, la federació incloïa les prioritats d’ERC en la seva oferta de pacte. Per la seva banda, els republicans havien introduït, com ja s’ha insinuat abans, un nou -nou?-condicionant: El PSC havia d’estar pel mig. I és així com el secretari general de la federació nacionalista, Josep Antoni Duran Lleida, seguia amb l’estratègia de donar facilitats: “insta a Esquerra a pressionar al PSC perquè accepti un Govern de concentració”, titulava La Vanguardia, el 7 de desembre.

És clar que no era aquesta l’única novetat. Encara que es pugui considerar anecdòtic, en el tràmit de les negociacions, Carod-Rovira, en sortir de casa seva, el dia 3 de desembre i veure una pintada que l’instava a tenir en compte que “CiU+ERC = Catalunya”, condemnava, lògicament, el fet i recordava a COM Ràdio que “Catalunya és més que això, són moltes més coses, també és, per exemple, el PP”, aquell partit que, per definició, calia marginar i contra el que aniria específicament el futur Pacte del Tinell. Això el mateix dia que sectors del parit republicà recordaven que “s’està exigint molt a CiU i poc al PSC”. Aquell 4 de desembre semblaria la data D per assolir un pacte CiU-ERC. Es donava per resolta la negociació i mentre Duran Lleida afirmava que “no hi ha raons perquè no sigui possible una majoria nacionalista”, el vicesecretari general d’ERC, Joan Puigcercós admetia l’esforç negociador de CiU per aproximar al màxim les posicions, en la primer vegada que es feia pública una negociació de govern.

Esquerra, apel•lant legítimament al fet que a Catalunya les eleccions no són presidencials sinó que es vota la composició del Parlament (altra cosa és l’esperit dels comicis), va aliar-se amb PSC i els ecosocialistes d’ICV-EUiA per signar el conegut com ‘Pacte del Tinell’ i formar el que es va denominar ‘govern catalanista d’entesa i de progrés’, més conegut com ‘tripartit’. Un pacte que es tancava el 9 de desembre. Pasqual Maragall havia aconseguit el seu objectiu de presidir la Generalitat, quan ni ell mateix es creia que això succeiria. ERC es justificaria amb excuses tant pelegrines com, per exemple, la possibilitat d’incorporar al discurs independentista a l’anomenat ‘cinturo roig’ de Barcelona, sempre esquerranosament reticent a la idea. També en la necessitat d’un canvi que les urnes s’havien entestat a desmentir. Tot això, d’una forma implícita estava contingut en el discurs en què Carod justificava la decisió (La Vanguardia, 10 de desembre). Ara, a més, ja podia, clarament subordinar el teorema nacionalista al d’esquerres. En tot cas, discursos tan contundents i diàfans, perquè no els pronunciava en campanya?

Els quatre anys d’aquell govern van ser, com feliçment batejaria l’encara no defenestrat (en el moment de dir aquestes paraules) conseller de Governació, Joan Carretero, el ‘Dragon Khan’, en al•lusió a la muntanya russa de Port Aventura, mentre que Pasqual Maragall hauria de demanar que es fes baixar el soufflé. Efectivament, des de la trobada de Carod Rovira amb ETA el gener de 2004 fins l’expulsió d’ERC del govern, passant per l’episodi de la Corona d’Espines i alguna que altra de les famoses ‘maragallades’ o sortides del president semblants a les que feia quan era alcalde, tot va ser molt convuls. Avenços pel país, més aviat pocs, sobretot amb un nou Estatut, que avia de ser la joia de la Corona de la legislatura i que, després de ser aprovat pel Parlament, va ser ribotejat a les Corts espanyoles. Amb una contribució prou important de qui avui diu defensar-lo, l’actual president de la Generalitat, José Montilla, quan era ministre d’Indústria, a qui no agradava el terme ‘nació’ aplicat a Catalunya, tal com explicava el diari ABC, el 4 d’octubre de 2005. Un Montilla que es trobava més a gust amb les retallades socialistes -promogudes en part per les seves 62 esmenes- que amb el text inicial, segons confessió pròpia a Josep Martí Gómez, en una entrevista a El País, publicada el 4 d’abril de 2006.

A més, hi havia una circumstància que havia agafat el tripartit amb el peu canviat. Els socis de govern estaven segurs de que podrien treure pit a partir del 14 de març de 2004 perquè a les eleccions generals estava cantada la victòria del PP. Amb un partit tradicionalment oposat a les reivindicacions de Catalunya com a nació els havia de ser molt fàcil marcar perfil catalanista. Però els atemptats de tres dies abans a Madrid van determinar un gir de 180 graus i ja no seria el successor de José Maria Aznar, Mariano Rajoy, el president del govern espanyol. Ara seria el govern socialista ‘amic’ de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquell de qui el PSC no s’havia cansat de proclamar que si guanyava, guanyava Catalunya. I, és clar, amb els amics no es pot ser insubmís.

Tornem-hi, que no ha estat res

Com explicàvem, ERC havia estat expulsada del govern l’11 de maig per la seva recomanació de vot negatiu de cara al referèndum de l’Estatut. L’opinió pública pensava que, per dignitat, en el futur els republicans mai podrien facilitar el govern a ui els havia fet fora. I, de fet, ells mateixos en deien alguna que altra pesta dels socialistes. Poc a poc, tornaven a posar en pràctica el seu concepte favorit: ‘equidistància’. I així anar fent.

Sense acabar la legislatura per la circumstància de l’expulsió republicana, les eleccions de l’any 2006 no van ser en diumenge. Un intent de Maragall per disminuir l’abstenció va estar a punt de provocar que els comicis es convoquessin en dia laborable. Finalment, ateses les crítiques que la possibilitat generava, es van dur a terme un dimecres, dia 1 de novembre, festivitat de Tots Sants. En aquesta ocasió, el candidat a la presidència per part socialista ja no era Pasqual Maragall. Tot i les continues reivindicacions d’independència del PSC respecte del PSOE, aquests van demostrar que qui mana, mana (i, potser, no tant sols als socialistes catalans) i, com que ja n’estaven tips de Maragall, van enviar de cap de llista el ministre d’Indústria, José Montilla i Aguilera. Per cert que en l’operació, de retruc, els socialistes van fer allò que tant els agrada, que és canviar l’alcalde de Barcelona a mitja legislatura, quan en tenen un de cremat, perquè la població en pugui conèixer el substitut i sortir amb avantatge de cara els comicis municipals. Així, Joan Clos se’n va anar a Indústria i el va substituir com a batlle Jordi Hereu.

Si Maragall representava la part d’ànima catalanista que, segons es diu, té el PSC, José Montilla provenia del sector del Baix Llobregat -havia estat alcalde de Cornellà, (on, com a tal, no parlava mai català), abans que ministre- que, com també sempre s’ha dit, ha estat sempre l’oposició als primers dins del PSC. És a dir que s’afegia un nou factor en contra de les possibilitats que ERC tornés a fer guanyador el PSC.

I així, durant la campanya, Esquerra es va escarrassar en demostrar que no es casava amb ningú. Al final, tot foc d’encenalls -com demostra el fet que l’endemà de les eleccions, Carod Rovira ja mostrava la seva impaciència per pactar amb Montilla el més ràpidament possible-, i això que aquest cop semblava impossible que fos així. CiU té actualment onze diputats més que el PSC al Parlament. Però no: ERC va tornar a demostrar aquella màxima que explica que si el tripartit pot sumar, sempre sumarà (ajudats, això sí, pels corifeus d’ICV, que a cada elecció tenen por de perdre la cadira).

De nou en aquesta ocasió, des d’ERC treien pit tot pensant en que els resultats electorals els permetrien inclinar el fidel de la balança en un sentit o l’altre. Les enquestes, però, no semblaven tan clares. En qualsevol cas, la nova campanya ens depararia alguna sorpresa. Per exemple, que pactar amb el PSC és gairebé un pecat que no s’ha de cometre mai, i així, el 18 d’octubre els republicans alertaven que CiU podia arribar a cometre aquesta falta màxima. “Si amb el PP no suma, ja sabem amb qui pactarà” deia Carod referint-se a la federació respecte del PSC. Amb un partit el candidat del qual “és alié al territori” si tenim en compte el Manual de Campanya que el partit va editar per instruir els seus quadres. És clar que l’‘alien’ en qüestió, José Montilla, es despatxava tot seguit amb que respiraria “més tranquil” si ERC no formés part del seu govern.

També els comptes pendents van entrar en campanya. L’any 2003, la creació de l’Oficina Antifrau era un tema que s’havia de resoldre en la legislatura que començava. No es va fer. Ara, ERC tornava a demanar el compromís per a la nova legislatura, però renovaria pacte amb qui no havia acomplert el programa.

D’altra banda, al 2003 també havia estat condició imprescindible pels pactes que el PSC no votés diferent a Catalunya i a Madrid. Evidentment, hi havia hagut un incompliment per part dels socialistes catalans, i ara Carod els ho havia de tirar en cara als qui, no obstant, ben aviat haurien de tornar a ser els seus aliats de Govern. “No pot ser que votin una cosa a Catalunya i una altra a Madrid. El PSC ha d’escollir entre ser el Partit dels Socialistes de Catalunya o el partit del company”. Però aquest seria un de tants capítols pels que l’equidistància passaria durant la campanya electoral, perquè ara es criticava al PSC per compensar els múltiples atacs a CiU. Altres partions de la mateixa història van ser a compte de l’Estatut, la immigració, els posicionaments -“a diferència de CiU, nosaltres som catalanistes, y a diferència del PSC, nosaltres som d’esquerres; ja m’enteneu”, afirmava Carod-, o les aliances (de nou, amb la suposada tendència de CiU a pactar sempre amb el PP; pels socialistes la crítica, altra cop, ve per la seva submissió al PSOE) que van estar presents en dues ocasions. La primera, el dia 26 d’octubre i la segona, el 29, i en aquesta tornant a la vella rebequeria de la suposada marginació de l’any 1999. Per marcar distàncies iguals, en aquesta ocasió Montilla rebia perquè pot convertir “la Generalitat en una gran diputació de Madrid”, com en el mateix sentit el PSC ho farà el dia final de campanya perquè a la passada legislatura “semblava que els preocupava més el Govern de Madrid i el president Zapatero que el de Catalunya i el president Maragall”.

Després, com era de preveure, tot va acabar com va acabar. Aquest cop, s’explicava el nou pacte, tancat només quatre dies després d’haver-se passat les urnes, en termes de cohesió social i que “vista la realitat” de manca d’horitzó independentista, Esquerra apostava per la continuïtat del Govern anterior. Però hi ha un detall revelador, si més no en un partit com ERC que presumeix d’assamblearisme. La decisió “els republicans no preveuen sotmetre-la també a l’aprovació del seu consell nacional, com van fer quan van apostar pel tripartit amb Maragall. Demanar el consentiment de les bases d’Esquerra per a votar com a president de la Generalitat a Montilla podria provocar, com a mínim, algun tipus de contestació interna” explicava La Vanguardia el 6 de novembre.

Dos sense tres?

Ara, sant tornem-hi, encara que potser amb més ambigüitats. El president d’ERC, Joan Puigcercós diu que no en vol tornar a saber res d’Iniciativa, arran del sentit diferent dels vots en qüestions com la Llei de Successions o d’Ensenyament. També afirma que no pactarà amb ningú que no faci un referèndum vinculant sobre la independència.Ambigüitats calculades doncs.

Però heus ací que tot marejant la perdiu, i després de que el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Joan Huguet, s’expressés en el mateix sentit, Joan Puigcercós -tot i no descartar governar amb els socialistes, amb recolzaments externs d’Iniciativa- advoca per un nou govern amb tres components. Ara, compost per ERC, CiU i PSC. I amb això tanquem el cercle desvetllant el misteri que havia quedat per resoldre des del principi.

Cal saber el pes que la circumstància va tenir en el descart final d’ERC com a soci de govern de CiU. Però llavors, tot i que amb els republicans ja n’hi havia prou per formar govern estable, aquests no havien ofert el seu recolzament a CiU en solitari. L’exigència era que en el paquet també hi anés el PSC  (i, com ja s’ha vist abans, no seria l’únic cop que la condició es voldria imposar), com bé es pot veure a la pàgina que TV3 va dedicar a les eleccions d’aquell any. I això és el que tothom (ells, per suposat) sembla haver oblidat. Però la prova és clara. ERC pot definir-se com independentista, el que a vegades fa pensar és si és del tot independent.