"A Barcelona, 1 de cada 3 morts en accidents de trànsit anava a peu. Atenció, tots som vianants!". Tots hem vist, ja des de fa uns anys -tants que, en algunes ocasions ni es repinta- aquesta frase informativa -i alhora carregada d'ideologia- impulsada per l'Ajuntament de Barcelona i retolada a les calçades de la ciutat. I, segurament, i atès que ells dominen les estadístiques, és probable que aquesta sigui una veritat demostrable.
El que passa és que una hipotètica veritat n'amaga moltes altres. Sense negar la veracitat de l'afirmació, tampoc és innegable que l'excessiva -i amb l'adjectiu ens quedem curts- permissivitat de l'Ajuntament barceloní amb les bicicletes -es gasten els diners en promocionar el 'Bicing', quan el que havien d'haver fet, abans d'institucionalitzar el mitjà de transport en qüestió, era difondre una necessària campanya cívica entre els usuaris de les dues rodes i els pedals- ha derivat ens uns usuaris que, emparats en una ideologia políticament correcta, es veuen legitimats -en una immensa majoria, i perdonin les excepcions que confirmen la regla- a fer el què els dóna la gana. Que per alguna cosa són progressistes i, sobretot, ecologistes.
És clar, la coartada consistorial és que és difícil que una bicicleta mati, donat el seu volum i el seu pes; però caldria preguntar-se si resisteix la comparació la quantitat d'agressions que pateix el ciutadà de Barcelona a causa de les bicicletes amb les provocades pels vehicles a motor. Per molt que aquestes -també, recordem-ho des del punt de vista qualitatiu, involuntaris- puguin ser pitjors.
La conclusió, que sembla extraure's és que, al cap i a la fi, l'estadística no compta i el quid de la qüestió està en que les bicicletes poden fer el què vulguin, que per alguna cosa són la nineta del ulls de l'Ajuntament mentre que els vehicles a motor han de ser demonitzats.
Si (
No(
