Les contradiccions, tan pròpies de l'ésser humà, a mi se'm manifesten, per exemple, a l'hora de parlar de prohibicions o limitacions. Perquè no m'agraden. És clar que potser m'agrada menys -com ja he explicat algunes vegades- que es manifestin en contra d'aquestes mesures aquells que han agafat el costum de fer-ho durant aquests gairebé darrers trenta-cinc anys en què, es miri com es miri, n'hi ha moltes menys que en el període anterior, en què estaven, amb complicitat, ben calladets.
D'altra banda, és menester aclarir que anar sistemàticament contra el deure governamental -sí- d'exigir uns límits a les regles de joc no és exactament el mateix que anar contra la llibertat, com tots -inclosos, reitero, aquells que mai es van queixar quan les llibertats faltaven de veritat-, haurien de saber.
Per tant, cal prohibir -o limitar-: és així. I això no significa cap mena de minimització democràtica, ans al contrari significa evitar veritables animalades (i que ningú es pensi que em refereixo als toros, per exemple; dic que, partint d'aquest axioma, també caldria fer la vista grossa, per parlar d'alguna cosa, amb el burca. I tots sabem que, objectivament, no és així).
I és ara quan arribem al tema que ens ocupa: el d'allò que alguns qualifiquen d'imposició del català, i que és la qüestió que a mi em fa entrar en la fase contradictòria abans esmentada. Perquè tant com penso que potser cal cercar vies no impositives per aconseguir que l'idioma del país sigui el vehicle comunicatiu del mateix, també crec que aquest darrer objectiu ha de ser, si més no, primordial. Ara bé, vista la declaració d'intencions anterior, als bons entenedors els diré que anem a pams: penso que és millor persuadir que imposar. Tot i que, a vegades, cal donar un cop de puny sobre la taula. I, així, podríem posar tres casos d'actuacions recents que mereixen diferent nota, i després una acotació, que ja vindrà, i que configura l'argumentari principal d'aquest article.
En el primer dels casos, poso el suspens per a l'obligació dels comerços, sigui quina sigui la magnitud, d'oferir els seus productes en català: a casa seva, tothom hauria de poder tenir la potestat de fer el què vulgui i, en tot cas, seran els clients els que jutjaran. És a dir, un comerciant -que prous problemes tenen, sobretot si són petits- ha de tenir el seu dret d'oferir la seva mercaderia només en finès, posem per cas. I, escolti, si no l'entén ningú i perd calés, ja s'espavilarà. No s'hi val aquí l'excusa -que és la que s'ha utilitzat per a implementar la mesura- de que el catalanoparlant té dret a llegir en la seva llengua. Si no li agrada, ja prou que no hi tornarà (com tampoc, per cert, en aquest cas, el castellanoparlant).
L'aprovat -sent benèvols i pels pèls- seria per la Llei del Cinema (tot i que cal reconèixer que el tema té punts concomitants amb l'anterior, també és veritat que la indústria cinematogràfica, privada, està lligada intrínsecament, i lliure, a la política cultural d'un país. Per tant, ja sap que n'ha d'acceptar les regles). I ho seria sobretot perquè és impossible. I aquí cal aplaudir la bona voluntat i candidesa tant del tripartit com de CiU, que la volia més ambiciosa. Però, reitero, és impossible en la seva veritable aplicació. Perquè? perquè la via que la faria efectivament operativa -es miri com es miri- seria que contemplés que tot el cinema projectat a Catalunya fos en català. I això, amb l'actual legislació no pot ser. I com que no pot ser, les multinacionals del cine se les enginyen per a posar en un segon pla les còpies en català de les seves pel·lícules (els 'top ten' no tenen versió catalana, les versions amb 3D tampoc...), i així no anem enlloc. No obstant, potser hagués estat millor prenfre la via de l'incentiu mitjançant, per exemple, entrades més barates per a copies en català. Per cert -i ara faig un incís- durant els anys de CiU al govern, la cartellera de, per exemple Barcelona, estava prou farcida de pel·lícules 'mediàtiques' en català, cosa que fa un munt d'anys que no passa. Segurament, en parlarem més a fons del fenomen a Diariocrítico de Catalunya.
I l'aprovat amb nota seria per l'obligatorietat del nivell C -o equivalent, que aquí ni els propis impulsors de la llei s'aclareixen- a determinats professors universitaris. Perquè la iniciativa, segons que sembla -i a desgrat dels que fa l'efecte que han criticat sense prou informació- és prou intel·ligent per a no restar excel·lència a l'actual nivell universitari, atès que n'exclou professorat emèrit o puntual que és el què, veritablement, marca les diferències. És a dir que bàsicament afecta a aquella docència, diguem-ne funcionarial, que és més susceptible -fora d'honroses excepcions- de caure en la mediocritat.
Però tots aquests raonaments vessats fins ara no deixen de ser cabòries. I els ho dic -ara que parlo de l'acotació que abans avançava-, sense embuts, a la gent d'ERC. Per exemple, al seu president, Joan Puigcercós, que, en una entrevista recent a Catalunya Ràdio, criticava -amb visos electoralistes, és clar- el liberalisme de CiU, quan governava, perquè deixava la iniciativa de la immersió del català als ciutadans.
Puigcercós es queixava de que l'actual federació no havia estat prou intervencionista a l'hora d'obligar a l'ús del català quan governava. La veritat és que no li va caler: només creant un canal televisiu, sense obligar a ningú a veure'l, CiU (i aquí cal evocar la intel·ligència política del president Pujol en aquell moment i no oblidar la tasca del gran estrateg Lluís Prenafeta) va muntar la millor escola de català que el país ha tingut en els darrers trenta anys.
Per cert, amb l'aferrissada oposició dels amics socialistes d'ERC: encara recordo un dia plujós en què se celebrava un fòrum a la UAB -que comptava amb qui tots coneixíem a Catalunya com actor a La ciutat cremada, i alhora, executiu de la ja operativa Euskal Telebista, Xabier Elorriaga- en què Anna Balletbó s'oposava amb cruesa a aquest vehicle de normalització lingüística del nostre país.
Si (
No(
