La llei de l'emancipació juvenil

Una petita reflexió sobre el fet que el nostre Parlament hagi debatut aquesta llei. A priori, tot està molt bé, cal ajudar als joves a emancipar-se. D’acord. Però: Per què cal ajudar-los?

Resposta evident: Per què no tenen recursos per fer-ho ells sols. Bé, d’acord, per ara.

Però, per què no tenen recursos? Quins són els recursos precisos? Quin tipus d’emancipació els hi cal? Fixeu-vos que no dic, volem, si no els hi cal, a ells, que són els destinataris, els gestors de l’esmentada emancipació.

Vivim en un món consumista, que promou la tecnologia per vendre més i no per millorar el nivell de vida, on les grans fortunes són les úniques que tenen recursos per continuar enriquint-se; quan aquesta carrera fa crisi, per culpa d’uns immorals i ineptes gestors d’aquestes riqueses, l’Estat el que fa és estimular encara més el consum, sota el xantatge de l’atur. Gasteu, gasteu, maleïts, sembla dir. La societat està malalta. Tothom angoixat: atur, contractes draconians, amenaces de l’entorn amb la inseguretat ciutadana, el terrorisme i, per sobre de tot, la manca de temps i assossec per trobar el nostre petit lloc sota el sol. Només els que ho aconsegueixen s’emancipen de veritat.

Primera pregunta: per què no tenen recursos? Quin tipus de recursos? N’hi ha d’externs i també, i per sobre de tot, interns. Capacitat d’anàlisi de les situacions; capacitat d’assumir els riscos de les decisions preses (i no projectar-los als pares o a l’Administració); capacitat d’esbrinar que és el prioritari i què és lo accessori, etc... I si no tenen els recursos personals, interns, de formació del caràcter, com podran emprar els materials, que són els que se suposa l’Administració en vol facilitar l’accés.

Al meu entendre, és tractar un càncer (el d’una societat descentrada, ella mateixa sense recursos propis per afrontar reptes desconeguts) amb un medicament molt car, però que només tracta el mareig que produeix la malaltia. Però que es fa per eliminar la malaltia? Per lluitar contra l’obesitat, es pot facilitar l’accés a vestits de talles grans, però també educar des de petits en l’alimentació correcte. Es pot donar estímuls a l’accés als gimnasos, però també millorar el cost dels aliments saludables i gravar-ne els perjudicials.

Caldrien lleis específiques si les famílies poguessin educar els fills amb el temps i l’assossec suficient per fer-ho? Caldrien, si els mitjans de comunicació no inflessin el cap als infants amb un consum compulsiu? Caldrien, si les escoles prioritzessin la formació de la persona i no la instrucció per a un futur laboral que ni ells, ni ningú, sap com serà? Caldrien, si el treball (i les retribucions) es repartissin més equitativament?

El dictar lleis d’ajuda, sense arromangar-se i treballar per millorar les causes que fan precisa aquesta ajuda pot ser molt lloable (i electoralment rendible) als polítics. Però, en el fons, augmenta fins a nivells excessius la presència de la “tutoria” governamental, i dissimula la necessitat de repensar, des de la base, els tics (veritables símptomes, malgrat el metge miri cap un altre costat) de la nostra feble i desorientada societat.

La crisi ha posat en evidència la nostra feblesa. Davant d’ella, no ens calen vitamines sinó erradicar el virus.