El Tribunal Suprem de EE UU ha decidit permetre a les empreses la seva participació monetaria ilimitada en les campanyes electorals. Berlusconi controla bona part dels mitjans de comunicació. Sarkozy es passa pel forro les protestes populars. Zapatero fa una política que va contra el seu programa social. Els bancs dirigeixen les finances. Què significa avui la democràcia?
Tocqueville ens havia advertit que ‘la democràcia pot oferir singulars facilitat per establir el despotisme’ i Cioran va afegir que ‘podia ser el paradís i la tomba d’un poble’. Sigui com sigui, no existeix cap definició universal i única d’aquest sistema, sinó més bé adaptacions pragmàtiques i sovint contradictòries que cada país estableix pel seu compte, és a dir molts tipus de ‘democràcia’. Per aquesta raó es publiquen rankings d’aquells països que s’apropen més al concepte o altres que només en tenen el nom. Com quan en Franco va disfressar el seu règim dictatorial, convertint el ‘cop d’Estat’ en una ‘democràcia orgànica’, o com encara fan la major part de teocràcies islàmiques i altres països que dissimulen l’autoritarisme sota aparences constitucionals. També s’ha donat el cas de països que es declaren democràtics, però no poden ser-ho si no tenen el vist-i-plau de l’amo, com quan els palestins van elegir Hamas, o quan la CIA es va carregar la democràcia xilena.
Des la dictadura espartana, la mini-democracia atenesa, la república i l’Imperi romà, fins el segle passat, amb l’esclat del nazisme i del comunisme, i ara amb les teocràcies, han proliferat les distintes obstinacions i utopies polítiques. En tot cas les democràcies estil occidental s’han d’entendre per contrast amb les altres teories. Com deia Churchill, ‘és un mal sistema polític, però és el millor que tenim’. La diferència es troba en el fet de defensar un nivell, encara que sigui mínim, dels drets individuals, como la llibertat d’expressió, de llengua, de religió,...els drets electorals i la separació teòrica dels estaments polítics, legislatiu i executiu. Normalment aquest sistema pren la forma republicana i federal. Les monarquies absolutes han estat bandejades i reduïdes a un paper decoratiu dins l’escenografia moderna.
Ara s’ha posat de moda l’estil democràtic prêt-à-porter. EE. UU. exporta, quan li convé i resulta rendible, armes i democràcies, en un clar exercici de prepotència destinat a ‘civilitzar’ cultures alienes, alhora que imposa dictadures on li convé o conrea la amistat dels dèspotes tal com s’esdevé amb l’Aràbia saudita o Jordània. D’això en podríem dir la ‘democràcia – negoci’. Mantenir un sistema intern amb el millor PIB possible i exportar ‘garbage’, escombraries. Aquells que hagin vist el film ‘Benvingut Mr. Chance’ amb Peter Sellers i Shirley MacLaine, entendran perfectament el que vull dir. Ni tan sols importa el president que tinguin. Darrera la democràcia hi ha Wall Street. Res canviarà la seva política imperialista.
D’altra banda EE UU haurà de fer front a les noves potències que sorgiran dels països emergents, entre ells La República Popular de Xina, que no té res a veure amb allò que entenem per república o per poble, i que es belluga dins un sistema dualista ‘yin yang’, desconcertant per una ment occidental. La seva dèria consisteix en treure importància al color del gat mentre aquest sigui capaç de caçar un bon ratolí. I, com, ara per ara, tenen més de 1 milió tres-cents mil gats, els defensors dels ratolins ho tenen difícil.
Què farà Europa? Tenim dues hipòtesis. Si no reacciona, les nacions actuals es convertiran en una mena de repúbliques bananeres i empobrides. Si, pel contrari, treu pit i va més enllà dels Tractat de Roma (1957) i successius; accepta una Constitució, substituint la fracassada del 2004, i passa de la simple unió de mercaders a un Estat confederat , és possible que no sols pugui sobreviure, sinó que es converteixi en una gran potència internacional. En aquest cas tindria una de les Constitucions més avançades del mon democràtic i ens recordaria el model dissenyat per Plató fa dos mil cinc-cents anys, millorat amb molts aspectes. L’únic aspecte negatiu es que acabés transformant la ‘Business class’ en un Despotisme Tecnocràtic.
Si (
No(
