www.diariocritico.com

DOSSIER - Nouvinguts il·lustres i foranis amb inquietuds s'interessen

El català, un idioma que engresca

El català, un idioma que engresca

Esportistes, literats i cantants, entre d'altres, fan seva la llengua

Eusebio Sacristán, centrecampista del mític 'Dream Team' que va conquerir -entre altres coses- quatre lligues i una Champions pel Barça a l'època de Johan Cruyff, acaba de ser elegit com a entrenador del Barça B en substitució de Luis Enrique, ja nou director tècnic de l'AS Roma italià. Això, en la setmana que eurodiputats catalans demanen que el català sigui llengua oficial a la UE. Dues notícies que no tindrien cap nexe d'unió si no fos per aquella màxima castellana d'aprofitar que el Pisuerga passa per Valladolid, que es fa servir quan es vol vincular fets que, en principi, no guarden vincul. Però a la que en aquest cas cal aplicar l'excusa del 'mai millor dit' atès l'origen d'Eusebio (La Seca, Valladolid) i la voluntat expressada pels màxims representats catalans a Europa per donar rellevància a una llengua que té més pes específic que altres amb la força d'un estat al darrere, encara que alguna d'aquestes tingui menys usuaris, i la importància de l'ús de la qual acaben entenent els nous acollits a Catalunya. Com, per exemple, el propi Eusebio que, encara que tingui la humilitat de retraure's a parlar-la en públic potser per a no ser maldestre en l'ús, en té un domini no ja sorprenent sinó gairebé d'excel·lència, com haurà comprovat qualsevol que hagi pogut conversar amb ell en aquesta llengua. Que, per cert, també domina el nou entrenador 'romà' Luis Enrique. Són dos exemples de forans que s'han implicat en l'idioma del país. Però n'hi ha mes. I en molts més àmbits.

El futbol atreu masses i és un referent avui en dia. Per això, és important que els jugadors i entrenadors dels diferents equips (elements dintre els mateixos que, de veritat, interessen al públic) sàpiguen implicar-se en alguna cosa més que en el mer objectiu de contribuir a la glòria del seu escut, encara que aquesta tingui altres implicacions. I, així, si posem l'exemple del Barça, la veritat és que històricament no era massa freqüent que jugadors vinguts d'altres contrades demostressin un especial interès en dirigir-se als seus acòlits en català. Tot això va canviar el dia en que, gairebé per sorpresa, Aitor 'Txiki' Begiristain, integrant, com Eusebio, del Barça de Cruyff va començar a aparèixer als mitans de comunicació expressant-se en català. Realment, va sorprendre (i aquí seria injust no fer esment d'algú anterior a aquest període al qual també és freqüent escoltar-lo parlant en la llengua nacional de Catalunya: l'aragonès Víctor Muñoz). Com si fos un efecte dòmino, altres integrats d'aquells temps històrics com Jose Mari Bakero, Julio Salinas o el propi Eusebio (aquest dos darrers van prometre al poc temps d'aterrar a Catalunya que ho farien), amb diferents 'tempos', s'han incorporat a la parla catalana. Més tard, la idea s'ha anat estenent i s'ha pogut escoltar com l'holandès Patrick Kluivert o, més recentment, Andrés Iniesta, Touré Yaya o Éric Abidal, amb més o menys limitacions, l'acollien com a seva. També l'altre gran club històric català de Primera Divisió del nostre futbol, el Reial Club Deportiu Espanyol, donava exemple d'integració a la llengua, amb casos com els del fi centrecampista danès John Lauridsen, que va jugar en el club llavors de Sarrià entre 1982 i 1988 o el de l'entrenador basc Xabier Azkargorta, arribat el 1983 i que va marxar de l'entitat l'any 1986. Però el fenomen integrador i engrescador vers la llengua ha superat aquest àmbit mediàtic del futbol i ha arribat a altres més diversificats. Per exemple, en el polític (i més enllà de persones relacionades amb el mateix, integrades en la quotidianeïtat catalana) és ben curiós el cas de Gorka Knörr. Perquè, per mès que nasqués a Tarragona, el català no ha estat l'idiome central de la seva vida. El polític basc, antic membre del PNB i també ex secretari general d'Eusko Alkartasuna, pot matenir una conversa en aquest idioma sense cap fisura. I bé, fins i tot José María Aznar presumia de poder parlar català en la intimitat... Però això ja són figues d'un altre paner. Com no podia ser d'una altra manera, el món de la cultura i, sobretot, el de la literatura, també aporta exemples de voluntat d'adoptar la llengua del país. Cap a finals dels anys setanta, i quan costava més de pensar que hi haguessin sensibilitats internacionals que s'haguessin fixat en al català, el país va descobrir (sens dubte, el periodista i comunicador Joaquim Maria Puyal va tenir un paper decissiu, per les vegades que el va acostar a la ciutadania) a Till Stegmann, catedràtic de Filologia Romànica de la Universitat d'Hamburg, que es passejava pels programes de televisió del país (Vostè pregunta, d'aquell Miramar de TVE quan no existia TV3) i feia avinent que el món sabia que els catalans tenien una llengua. Més cap els nostres dies, el londinenc Mattehw Tree ha fet del català un dels seus vehicles d'expressió, com també l'ha imitat l'argentina Patrícia Gabancho o la marroquina Najat el Hachmi. Tots ells, a més, s'han implicat a fons en altres reivindicacions profundes de país. Però cas força especial és la música. Que també ha comportat complicitats. Avui en dia (i cal deixar de banda aquells als quals els responsables de màrqueting els fan dir dues frases apreses per a escalfar el concert) posa la pell de gallina sentir el 'Boss' Bruce Springsteen (a qui, en aquestes dates, cal mostrar el condol per la mort del seu saxofonista Clarence Clemons) implicar-se sense hipocresies amb la llengua i l'actitud vital del país. Com ben aviat ho farà Shakira Isabel Mebarak Ripoll, més coneguda pel primer dels noms, quan canti en català el Boig per tu dels Sau (cosa que, per cert, ha fet l'asturiana Luz Casal). Però, encara que fos per l'aire de llibertat que va significar en el seu moment, la possibilitat d'acollir-se al català ja la van utilitzar grans intérprets internacionals de fa unes dècades. Sobretot italians. Poca gent se'n recorda avui, per exemple de Rita Pavone, cantant italiana de gran èxit als anys 60 que va cantar en un més que correcte català la cançó Només tu. No tan oblidada és Mina, que es va fer ressó del Se'n va anar que Raimon havia composat per salomé i que va ser el tema guanyador del Festival de la Cançó del Mediterrani de 1963. I què dir d'Il Mondo de Jimmy Fontana transmutat en El Món?. I qualsevol que viatgi per Youtube, per exemple, podrà trobar més implicacions. Dova, Gianni Morandi... En fi, aquests només són uns exemples de com és de fàcil, útil i diríem que cosmopolita implicar-se amb el català. Que, per cert, contrasta amb el sec i maleducat "no lo entiendo" d'altres que porten al país més de mitja vida. De ben segur que en falten moltíssims. Però, sigui com sigui, només per això la Unió Europea hauria de mirar-se amorosament la possibilitat de que aquesta llengua fos oficial al seu sí. Com correspón a un país que en forma part.
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+

0 comentarios