La desafecció porta a un allunyament del poble de la gestió política, deixant via lliure a plantejaments demagògics, populistes i fins i tot dictatorials.
Però la manifestació del dia 10 de juliol va ser una metàfora prou clara de la situació. Un poble, intentant baixar pel Passeig de Gràcia, empenyent els polítics endavant. I una altra part, davant la capçalera, que volent agafar protagonisme, el que feia era impedir la marxa de tots, dels polítics i dels que els seguien.
I això per què? Perquè l’acció popular era assumida per una sola entitat, sense suficient capacitat organitzativa com per establir un servei d’ordre que hagués fet més fluid el pas vers el punt d’arribada, la Plaça Tetuan. Hagués calgut uns organitzadors, uns gestors, o sigui, uns polítics. Potser no tots o alguns dels que hi eren, però sí amb la figura de ser els delegats pel poble per organitzar l’acció comuna. Resultat, no es va arribar a la fita proposada.
I després, evidentment, l’acció que el poble exigia havia de ser portada pels polítics, primer al Parlament i després a les Cortes. Qui ho hagués fet si s’hagués seguit el lema de la pancarta que deia “ni jutges ni polítics”?
Per tant, el problema no és eliminar la classe política, sinó tornar-la a apropar al poble. Desfer el procés que, amb honors, cotxes oficials, escortes i demés parafernàlia, els ha portat a considerar-se uns éssers amb un rang superior a la resta de mortals, embolcallats maternalment pel partit. I el primer pas hauria de ser no sols corregir el procediment electoral, sinó també la pròpia dinàmica parlamentaria.
Hi ha una opinió bastant generalitzada de que estem vivint una “partitocràcia” que ha substituït a la democràcia, al·legant que el poble està massa ocupat i que no entén l’enrevessada dinàmica parlamentària. Una mostra d’això és que en el plenari extraordinari del dia 16 les paraules estratègia i tàctica estigueren en boca de la majoria dels parlaments. Per tant, també aquesta macrocefàlia hauria de ser reduïda. Primer, mitjançant un finançament dels partits basat simplement en les aportacions dels adeptes que eviti, gràcies a l’austeritat, que l’entitat esdevingui un cementiri d’elefants; i segon, i principalment, mitjançant la llibertat de vot de cada elegit al Parlament, acompanyada de la difusió del sentit del vot de tots i cadascun dels parlamentaris.
No té sentit –excepte si entrem en la tàctica i l’estratègia- que gent seriosa, escollida per les seves aptituds polítiques, no puguin tenir, dins una trajectòria global adscrita a una sèrie de principis compartits amb el partit, idees pròpies en alguns temes. I si voten en consciència, és necessari que el poble, que tindrà l’opció de tornar-los a votar o de bandejar-los, sàpiga de quin peu coixeja cadascú. Els parlamentaris són prou grans per tenir criteri propi, són els millors, ja que se suposa que no hauran estat inclosos a les llistes pel simple fet de ser dòcils i propers a algun dels qui, dins el partit, tallen el bacallà, normalment darrere la cortina, sinó pel seu saber i el seu criteri.
No crec que els partits, com a tals, es vulguin fer l’hara-kiri, però sí que espero que alguns polítics vegin en propostes d’aquest tipus una via per fer durar, encara algun temps, i fins i tot millorar, el que ara anomenem –amb més bona voluntat que raó- democràcia. Només una acció popular que els hi ho exigeixi ho podrà aconseguir.
Si (
No(
