I si deixem Barcelona una miqueta en pau?
sábado 25 de septiembre de 2010, 10:56h
Aquests dies són les Festes de la Mercè. Es fa estrany viure-la des de Madrid. Massa anys gaudint la ciutat de ben a prop, familiaritzada amb cada cantonada, xamfrà, passatge o carreró amagat del Gòtic o el Born. El tradicional pregó resulta fred terres endins. Però penso que ni tan sols la humitat i la pedra del Saló de Cent m´hagués ajudat a percebre el caire que ara se li vol donar a la ciutat de Barcelona. Francament, em costa molt d´entendre. Ella, que ha sabut créixer per si sola, amb l´ajut de gent emprenedora, de creadors, de ciutadans viatgers, de mentalitats cosmopolites, on els aires europeus s´instal.laven en i amb ella per compartir la seva vida. Ciutat de pas d´escriptors, actors, arquitectes, cantants d´òpera, empresaris, artistes de tota mena que mai no han necessitat que ningú els digués d´on venien i cap a on havien d´anar. Ella i ells ho tenien clar. I si no, ho anaven perfilant plegats, sense corsés identitaris, sense imposicions de cap mena. I ella, així, era gran, es feia gran. Evolucionava amb llibertat fent-se a si mateixa sense intervencionismes polítics. Mai, sincerament penso, li havia calgut que cap poeta li digués que mirés cap a Holanda o Dinamarca, ni que revisés la seva relació amb la resta d´Espanya. Abans, estava per damunt d´aquestes qüestions que li restaven temps per créixer i invertir en nous projectes culturals, en ampliar i potenciar el teixit industrial, en ser productiva i atractiva a ulls propis i externs. Quin orgull que sents quan arreu del món et parlen enamorats de Barcelona! No fa gaire, en un poble de la costa de Massachussets una noia em demostrava el seu coneixement de la ciutat, com molts americans, per cert, atrapats per la seva màgia. I et parlen, com si res, dels capgrossos i gegants de la nostra Festa i de les nostres mostres d´art, del nostres edificis, locals modernistes i dels núvols que des de la muntanya del Tibidabo treuen el cap i es passegen en un cel blau fins arribar a Montjuïc. Fantàstic. El meu petit prec és el meu desig què la deixin ser com és ella. Ni més ni menys. Ni dics de contenció holandesos ni de cap altra mena. Deixem-la respirar, si us plau. I no us preocupeu més del compte. Continuarem, com sempre, orgullosos d´ella.
Si (
No(
