Les enquestes d’aquests dies continuen atorgant un nivell de participació que frega el cinquanta per cent, dos o tres punts amunt o avall. És dir, que aproximadament un de cada dos electors es quedaran a casa. Això és un desastre per la democràcia i per la credibilitat del sistema. Tot i que la victòria sigui legítima, qui guanya té damunt seu la trist aureola de governar amb el suport d’únicament el 20 ó 25 per cent dels ciutadans de Catalunya.
Fa quatre anys, quan van votar el 56 per cent, es van disparar les alarmes i quan el referèndum de l’Estatut, amb un 50 per cent pelat, tothom es va conjurar que havíem de fer alguna cosa. Han passat quatre anys i la situació continua essent la mateixa. Desafecció, allunyament, desprestigi o poca consideració de la classe política continuen essent arguments fàcils i recurrents de tertúlia de cafè o de sobretaula de diumenge a casa o davant la xemeneia.
Miquel Iceta, a l’entrevista que publiquem a Diariocritico de Catalunya, s’hi refereix. No he llegit aquests dies cap altre dirigent polític que fes aquesta mena de mea culpa. Diumenge, possiblement, ens trobem amb unes cotes de participació que no arribin al 60 per cent i tornaran a sortir alguns a dir que cal fer una reflexió col·lectiva.
Saben quin és el remei? Una, canviar les regles electorals. Millor dit, establir-les, perquè a Catalunya encara no tenim normativa electoral pròpia perquè en trenta anys hem estat incapaços de triar un sistema que garanteixi el pluralisme i la territorialitat i alhora fer efectiu el principi sagrat d’"un home, un vot". Dins aquesta llei electoral s’hauria d’optar per les llistes obertes, de manera que el ciutadà tingués opció de tatxar noms o de marcar preferències. Això és especialment urgent a les eleccions municipals, on la proximitat dels veïns candidats faria que molts electors volguessin confiar el seu vot a persones de llistes diferents. També seria una manera d’esborrar del mapa a personatges indesitjables col·locats a la llista amiga però que et remou l’estómac haver-los de votar obligatòriament.
Només amb aquest avenç guanyaríem visibilitat dels candidats. Ara un es presenta pel territori com el diputat de la comarca x, quan en realitat ha sortit elegit perquè ha tingut la sort de que el col·loquessin en un bon lloc a la llista encapçalada i personificada per fulanet de tal. Amb una reforma electoral a fons, cada comarca podria aportar un diputat com a mínim i aquell diputat X seria realment el diputat de la comarca x. Amb despatx d’atenció als ciutadans obert tots els dies de set a nou del vespre.
L’altra reforma precisa és endogàmica. Es tracta que els mateixos partits es regenerin per dins. No es por estar eternament a la política ni viure únicament d’això. Hi ha polítics en exercici que han començat de regidors als 23 anys, diputats al 32, director general als 38 i quan perden les eleccions, als 43, no tenen ofici ni benefici. No han treballat de res més que de polític, que no és una professió, sinó una dedicació temporal. No solucionar això esclerosa els partits, parapeta als seus dirigents i càrrecs i els garanteix un sou pràcticament de per vida. I que consti que quan parlo de renovació no em refereixo únicament als llocs parlamentaris o municipals, sinó a altres poltrones. Renovar a base de treure’ls de diputat i col·locar-los al CAC, a la Corporació de Mitjans Audiovisuals o a la Sindicatura de Comptes és igual de pervers.
Ja sé que tot això no servirà de res, però queda dit.
Si (
No(
