Metges i medicines

Actualment s’estan emprant metàfores mèdiques aplicades a l’economia. En el seu moment tothom parlava de la crisi de Grècia i del possible contagi. Després s’ha parlat d’Irlanda i de com la infecció es podia estendre cap a Portugal o Espanya, i de quins remeis calia aplicar: cataplasmes, xarops, vacunes, preservatius... El més apocalíptics parlen d’aïllar el malalt traient-lo de la zona euro o més encara, abandonar l’euro com a moneda (eutanàsia). Tothom recorda com en el seu moment George Soros va atacar la lliura esterlina. Una operació que diuen li va deixar més de mil milions de dòlars. De moment els taurons-especuladors (bacteris letals) han atacat els òrgans més febles del sistema europeu (Grècia i Irlanda). Encara no han acabat la digestió i ja pensen en el pernil ibèric (que forma part dels PIGS).

Els Estats (els polítics) consulten amb els economistes (els metges), especialitzats en aquests tipus de pandèmies, i aquí trobem un rebombori de receptes ben diferenciades segons la mentalitat i filosofia de cadascú. Si parlem dels U$A, veurem que de Reagan a Obama hi ha hagut un canvi dràstic en el diagnòstic. S’ha passat de les píndoles neocons de Bush II, que van portar al país a la UCI, fins al xarop keynesià, dut fins a extrems gairebé heterodoxos, per tal d’evitar una repetició empitjorada del crack del vint-i-nou (el cementiri dels elefants).

Si ens situem a la UE ens trobem que, si fins ara, s’havia mantingut una política patriarcal que afavorís el manteniment de l’estat del benestar (felicitas temporum) evitant l’extremisme neocon, l’arribada de la crisi, ha causat tal sorpresa i estupefacció que s’ha titubejat en les mesures a prendre. La reacció final ha consistit en un retorn a un cert ‘chauvinisme’, encapçalat per Alemanya que, si abans havia perdut la guerra feta amb canons i tancs, mig segle desprès l’ha guanyat, s’ha reunificat i s’ha convertit en l’amo d’Europa, com a motor econòmic (metge de capçalera). Davant la crisi (malaltia infecciosa) no ha trobat massa correcte que ells, un poble treballador i estalviador, hagin de pagar els plats trencats d’aquells que s’ha dedicat a fer de ‘bon vivants’. Per tant el seu diagnòstic ha estat posar a dieta aquells països que havien menjat més del que els calia i patien d’excés de colesterol.

Si en principi el tractament es discutible, l'administració mèdica ha estat clarament discriminatòria. Avui s'estima que un 1% de la població mundial controla el 50% de la riquesa. La fórmula magistral, que conté antibiòtics escollits, s’ha aplicat solament a les parts socials més febles i amb menys defenses, com ara els jubilats, els funcionaris, els autònoms, els estudiants, els immigrants... La virtut d’aquest antibiòtic es que no té efectes secundaris per les classes altes. Les institucions financeres reben diners a dojo i els seus directius mantenen bonus i privilegis. Les Sicav i les classes altes resten exemptes de tractament, mentre les empreses, sobretot les pimes viuen escanyades i pateixen d’asma i asfíxia monetària.

Aquesta situació de clara injustícia social ha estat reconeguda, fins i tot pel gran guru Warren Buffet qui, en declaracions a la a la televisió americana ABC, ha dit que els rics, com ell, haurien de pagar més impostos. També Paul Krugman, parlant d’Irlanda, ha escrit que castigar al poble pels pecats dels banquers és pitjor que un crim. És un error.

Naturalment s’estan produint efectes col·laterals i alguns bacteris reaccionen de mala manera. Per exemple a la Gran Bretanya els estudiants es senten decebuts perquè en Nick Clegg (liberals) els havia promès que no tocaria les tasses universitàries. En lloc d’això les ha triplicat. Els estudiants, que com tothom, sap son uns salvatges, han reaccionat amb temibles aldarulls, atrevint-se a atacar una tan noble institució com Carles, príncep de Gales, i Camilla, duquessa de Cornualles, ell engalanat d’smoking i ella embellida amb un collar d’esmaragdes, quan de sobte, la plebs blasfema els començar a escridassar amb frases grolleres al·lusives a la guillotina.

Aldarulls semblants s’estan produint i seguiran en tots els països infectats. Una política de dretes pura i dura, tal com s’està establint dins la UE, portarà inestabilitat social, i habituada la plebs a viure en un estat del benestar, entén l’hospitalització com un estat del malestar, i sense voler entendre que els cirurgians de vegades han de tallar una cama (sempre l’esquerra) per evitar la gangrena (de la dreta), es dediquen a esvalotar i pertorbar l’ordre establert, el qual té una reacció previsible: augmentar la repressió policial.

Queden moltes preguntes en el tinter. Perquè la UE no avança cap a un federalisme i camina cap a la unió política per enfrontar-se als reptes d’un futur econòmic que pot ser catastròfic? Perquè l’oposició a fer eurobons, en lloc de bons nacionals o autonòmics? Perquè no s’ha recuperat la política de Felipe González fent pagarés al 0.5% per netejar el diner negre dels ‘Paradisos fiscals’ en lloc de carregar els neulers als febles ? Perquè no s’aplica la taxa Tobin? Perquè no es tanquen d’un cop els paradisos fiscals?...