S’han acabat les vacances…i ara que estem tots novament reunits, cal enfrontar-nos amb el Destí, que aquesta tardor prendrà la forma d’eleccions al Parlament de Catalunya. Donada la crisis existencial que viu el nostre país, enguany han aparegut nous partits i organitzacions que justifiquen una guia de qui es qui en el nostre mon polític, excloent naturalment els partits botiflers.
Tenint en compte que l’objectivitat és un mite inaplicable als sentiments o emocions i que, fins i tot a ben poques ciències se’ls pot aplicar l’adjectiu d’exactes, o que els judicis kantians a priori no tenen cap utilitat per fer declaracions d’amor o per parlar de política, tinc de demanar disculpes per la meva inevitable subjectivitat, aguditzada per la brevetat de l’exposició i expressada en les notes declaratives del meu punt de vista. Tot afegint que, per damunt de qualsevol opinió personal, ara més que mai, és imprescindible posar els interessos de Catalunya per damunt de qualsevol ideologia o prejudici i que, en tot cas, cal entendre l’existència dels nostres diversos partits com expressió de la riquesa democràtica d’una Nació.
L'esclat de la crisi actual be de lluny. Sense fer esment dels anàlisis de Pierre Vilar, Vicens Vives, Josep Termes... hom sap que l'actual Constitució tenia un objectiu circumstancial per fer possible la transició i que amb el temps s'ha mitificat fins esdevenir tan intocable com el Pentateuc. La dreta i els partits espanyolistes l'han convertit un bunker reaccionari, intentant una foto fixa de la Història (de caire franquista), amb la voluntat de frenar l'evolució democràtica. L'atac a les institucions catalanes, emprant el T. Constitucional com eina política, amb el pretext de la unitat d'Espanya, només ha servit per trencar-la, fet que no sols demostra la seva incapacitat, sinó que es gira contra els seus propis interessos.
Les conseqüències encara s’han de veure, però la sotragada fa que els partits catalans s’hagin de plantejar noves estratègies. Acabo amb una frase que he llegit en el bloc d’Eudald Carbonell: “La pèrdua d'influència social i cívica dels partits polítics és una conseqüència de la seva incapacitat de posar-se davant de les reivindicacions dels pobles i promoure la seva evolució”. El repte actual rau en si el polítics catalans estaran a l'altura de les circumstàncies i faran costat al clam del poble.
1) José Montilla, President des del 28-11-2006.
El PSC va ser fundat el 1978. Segons ells, el PSC és dipositari d’uns valors que formen part de la tradició política de la Revolució Francesa i del Socialisme Democràtic: els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat.
De fet el 8-7-1923 es constituí la Unió Socialista de Catalunya (USC) per la manca de comprensió del PSOE amb la qüestió catalana. USC s’inspirava en el socialisme de Jean Jaurès que defensava les nacionalitats sotmeses. Va ser dissolta per la dictadura de Primo de Rivera. Després de la guerra el socialisme català s'estructurà al marge del PSOE, a partir de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) l'any 1945 extingit el 1960 per dividir-se en Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, del que en sorgiria el PSC (Reagrupament) fundat per Josep Pallach que més tard es presentà amb coalició amb Convergència Socialista de Catalunya, per donar lloc finalment al PSC (Congrés). Mort Pallach, Felipe González convencé Reventós per unir-se. Els sectors més catalanistes fugen cap a CIU, ERC i altres. El 2003, per evitar que CIU governés es va formar el tripartit amb ERC i els Verds, presidit per Pasqual Maragall (Pacte del Tinell) que en el 2006 és substituït per José Montilla.
Nota personal: Si a la crisi econòmica hi afegim la clatellada del Tribunal Constitucional, resulta prou clar que el tripartit trontolla i, massa evident, que el president Montilla es troba en la contradicció bíblica de no poder servir a dos senyors alhora. La tragèdia de Hamlet es repeteix novament. En psiquiatria d’això se’n diu esquizofrènia i en política ciència ficció. Aquesta malaltia l’ha portat a perdre el favor de destacats intel·lectuals com Josep Ramoneda, Xavier Rubert de Ventós, Ferran Mascarell i Antoni Castells, per no parlar de l’exili de Pasqual Maragall donat que el seu federalisme feia nosa a Madrid. Ara cal veure si es produeix la teràpia d’un bon divorci entre PSC i PSOE o segueixen malavinguts i plens de contradiccions, amb la utopia d'un Federalisme asimètric que Madrid rebutjarà sempre.
2) Artur Mas -Josep Antoni Duran Lleida
El 19 de setembre de 1978, CDC arriba a un acord electoral amb Unió Democràtica de Catalunya. A partir d'aleshores es presentaran a les eleccions com a coalició: Convergència i Unió. El 20 de març de 1980, en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, CiU aconsegueix la victòria amb 43 escons i Jordi Pujol és elegit president de la Generalitat. El 27 de gener de 1981, Ramon Trias Fargas i Joaquim Molins signen la fusió de CDC i Unió de Centre de Catalunya. El 20 de gener de 2002, CIU presenta el seu nou candidat, Artur Mas, a les eleccions per a la presidència de la Generalitat de l'any 2003, però el 16 de novembre de 2003 guanyen els socialistes i és elegit Pasqual Maragall.
Nota personal: Convergència, més que un partit és una marca patentada pel carismàtic Jordi Pujol, que ha representat un catalanisme de centre dreta i un catolicisme lliberal. La seva política ha estat definida per un pragmatisme resumit en la frase ‘peix al cova’, que l’hi ha permès aliances puntuals tant amb el PSOE com amb el PP. La polititzada sentència del T. Constitucional ha demostrat que si el peix es pesca a Catalunya és a Madrid que se’l mengen.
Convé dir que Jordi Pujol ha governat 23 anys com un veritable estadista. Autoritari, prudent i astut, gran actor i orador d’una empatia convincent, ha representat el paper d’un centre dreta, malgrat el seu tarannà de dèspota patriarcal i il·lustrat i practicant d’un catolicisme lliberal, però absolutament allunyat del conservadorisme feudal del PP actual i del catolicisme inquisitorial d'en Rouco Varela, La Conferència episcopal i la COPE. De cop i volta, Jordi Pujol ha descobert que aquest PP l'hi ha trepitjat el seu somni idíl·lic d’entesa cordial. La decepció després de tants esforços deu ser gran. Ara diu que Catalunya està desconcertada. És cert, però potser ho veu així perquè ell mateix ho està i no veu clar per quin camí s’ha de tirar.
El seu successor, Artur Mas, va ser el guanyador teòric el 2003, mentre Maragall, amb el triumvirat format per ERC i els Verds de ICV va obtenir la Presidència. Ara per ara, Artur Mas juga mantenint una clara ambigüitat entre la política heretada del ‘peix al cove’ i l’actual evidencia ‘del dret del pobles cap a l’autodeterminació’. Novament apareix Hamlet indefinit a escena, recitant coses obvies com el ‘dret a decidir’, però que pot acabar defraudant als seus electors. Cal doncs que abans de les eleccions parli clar i català.
Si (
No(
