Aprenents postmoderns

La figura de l'aprenent està tant intrínsecament relacionada amb el teixit social català que, ben bé, mereixeria formar part del Catàleg d'icones turístiques que ha editat la Generalitat. És, de fet, una figura molt nostrada com podria ser l'emprenedor o la Verge de Montserrat, per referir-nos a un altre àmbit. Potser no de la Catalunya que li agrada a Montilla, però això ja són figues d'un altre paner, encara que tot just ara es tracta de parlar del president de la Generalitat.

I és que en els seus Diàlegs amb el president, el màxim mandatari del Govern ha defensat, a contracorrent de totes les crítiques rebudes, els seus crèdits-salari per als joves que ni volen estudiar ni treballar. I consti que al resum que del seu parlament es fa a la web del seu propi partit tampoc s'explica massa com la mesura ha de contribuir a un canvi d'actitud. Per bé que, encara que molt per sobre, sí que és veritat que la condició s'insinua.

Per explicar-li al nostre president una mica d'aquesta història de la Catalunya dels aprenents, podríem començar amb que -i anem a una figura estàndard- el seu perfil de sempre havia estat el de jove, generalment amb pocs recursos -és a dir, no de temps de crisi però amb 'blackberry' a la butxaca, com ara- que necessitava iniciar-se en un ofici. Generalment, de cop i volta, es presentava, posem per cas, en un taller de cotxes i deia que volia treballar. L'amo del negoci li donava una escombra i començava a pencar. I d'aquí cap amunt. I, lògicament, encara que fos poc, se li pagaven uns diners que, sigui com sigui, l'ajudaven a pal·liar la seva situació. No cal dir que molts d'ells han acabat sent, amb posterioritat, grans agents de l'economia productiva catalana -en molts casos han acabat com a propietaris d'aquell negoci on van començar des de la posició més baixa-.

La figura en qüestió es va anar perdent però, encara no fa tants anys, la paraula aprenent seguia sonant. El què passa és que ja no era el mateix. La cosa havia degenerat i ja no agafaven l'escombra sinó que, només travessar la porta del negoci -i sense, literalment, saber fer l'"o" amb un canut-, el primer que preguntaven era quant cobrarien: el més lògic seria que el qüestionament es referís a allò que haurien de pagar per l'aprenentatge o per l'eventualitat de fer alguna destrossa involuntària. Però, tot i això, una flameta es mantenia viva.

Tot això li ho he volgut explicar al president dels catalans ara que vol inventar la que sembla figura de l'aprenent postmodern. Una nova variant que consisteix en algú que ni vol estudiar ni treballar (ni se l'espera): un 'ni-ni', en definitiva. A qui Montilla vol donar 633 euros perquè segueixi fent aquest tipus de no-feina, per molt que divagui amb exigències poc concretes de cara als beneficiaris. I encara critica a aquells que proposen una mesura que, com a mínim, seria més adequada -i que anteriors Governs catalans ja van impulsar- com seria subvencionar l'empresari que volgués arriscar-se a agafar aprenents. Doncs, president Montilla, és d'aquesta darrera manera, en tot cas, com s'activa l'economia i no en caient en els paranys generats des del Parnàs dels 'passotes', encara que sigui amb finalitats electorals.