Indignats cercant un estat d'opinió

Moltes vegades no fem distinció entre les idees i les paraules amb què les definim. Reconeixem l'existència d'un abisme entre les paraules i el pensament. Com deia Spinoza en el seu Tractat de la reforma de l'enteniment, no és possible que la imaginació concateni i connecti les noves imatges entre elles mateixes amb el mateix ordre que requereix l'enteniment en les seves demostracions. A més, una mateixa cosa pot ser definida com bona o com dolenta, perfecte o imperfecte, segons les diverses relacions que es considerin. Aplicant aquests pensaments filosòfics a la política resulta que convindrem que la vida política, com l'economia, no té solucions màgiques, sinó heterodoxes. En la nova economia de l'acumulació l'objectiu son els diners, quants més, millor. I fomentem l'antiliberalisme per l'existència d'un neocapitalisme destructor de les llibertats i la democràcia, un antiliberalisme present en sectors molt diversos que s'integra en la lluita anticapitalista, sense tenir en compte que el liberalisme representa la democràcia, que significa igualtat d'oportunitats. La nostra societat pateix una crisi financera greu i d'unes proporcions fins ara desconegudes. Però tot va esclatar amb el discurs neocapitalista de l'any 2008, quan començava un procés de recessió que els dirigents polítics van confondre amb desacceleració. El President Obama va plantejar que la crisi no era culpa del govern, i que la única manera de salvar la economia era per mitjà del creixement del govern i de la despesa deficitària. El President Obama afegí que els ciutadans de classes mitjanes i pobres no haurien de pagar el cost de la crisi, sinó solsament els rics, els especuladors, els multimilionaris financers de Wall Street. El President va veure clar que no es poden aplicar formules simplistes com pretenen els conservadors ortodoxes de la ciència econòmica dels 60 que entenen el benestar com acumulació de riquesa en poques mans. I precisament s'oblida que els liberals no accepten aquesta visió simplista de l'economia de mercat, doncs la llibertat econòmica tots sabem que degenera en anarquia -llibertarisme dirien els americans- i en font d'opressió quan no té en compte el bé de la col·lectivitat. És la acció antisocial del capitalisme conservador, falaç, depredador i impulsor de desigualtats el que exigeix una resposta liberal i socialdemòcrata que projecti que les llibertats polítiques i econòmiques van juntament amb la Justícia Social i la Igualtat d'Oportunitats. Es doncs equivocada la idea de que el liberalisme es partidari de la llibertat absoluta de la iniciativa privada. El liberalisme admet l'intervencionisme on sigui necessari. És el liberalisme que existeix a Catalunya, com reconeix Bernat Joan en el seu estudi sobre el catalanisme liberal progressista. Un liberalisme diferent de l'espanyol: el liberalisme progressista. La doctrina de la flexibilitat política es troba estesa a les classes mitjanes de la Catalunya d'avui. El secret és la defensa de la llibertat d'empresa i la iniciativa privada. Els catalans, com segueix dient en Bernat Joan, mai no hem fiat en la economia planificada. Mai no hem cregut en la societat de funcionaris ni en l'Estat salvador que reparteix subvencions i ajuts. Pels catalans, la democràcia s'homologa amb la democràcia de mercat, acceptant l'asimetria en les relacions socials. Però els catalans rebutgen el cinisme, l'abandó burocràtic, el capitalisme neo-oligàrquic que apareix amb el tancament financer dels crèdits a les petites i mitjanes empreses, creant amb el moviment social un cinquè poder per lluitar contra els superpoders. La Catalunya que fins i tot, com ens recorda en Josep Pallach en el seu llibre La democràcia, per fer què?, era una terra on durant la II República els desordres, el desgovern i l'anarquia eren desconeguts, la qual cosa demostra que les institucions catalanes, a diferència de les espanyoles funcionaven eficaçment, L'explicació és ben senzilla: les institucions estaven arrelades en la vida mateixa del país, permetent realment la vida democràtica. A Catalunya han conviscut i conviuen diferents tradicions polítiques sense que existeixi un predomini ideològic. I l'esquerra, avui pragmàtica i no dogmàtica, es troba allunyada de les utopies. Les classes mitjanes a Catalunya no s'apunten al sindicalisme. Però és que a més en el sindicalisme actual no hi trobem diferències en l'acció dels anomenats -cada vegada menys- sindicats de classe. I en aquest context social i polític el moviment anomenat dels "indignats" no troba ressò en les classes mitjanes ni mobilitza les masses socials. La revolució assembleària d'uns pocs ha perdut imaginació i per tant tota capacitat de poder, afavorint l'oportunisme ideològic dels que no creuen en les institucions polítiques democràtiques ni en el pluralisme polític i social. L'ideari segueix sent l'assemblearisme i la mobilització. Però sense ideologia de masses. Tant sols es crea consciència i estat d'opinió. I tot això succeeix perquè el punt de referència social, com el del moviment de l'electorat d'uns partits als altres, no es troba a Catalunya i a Europa en una ideologia, sinó en un estat d'opinió. I amb la desfeta del món marxista basat en la intolerància, la negació de la llibertat i el centralisme polític, la societat ha anat evolucionant com les formacions polítiques trencant el monolitisme, obrint noves perspectives sobre l'organitzaciò social, des de la defensa de la família, la llibertat de religió, la internacionalització de la pau, les accions de solidaritat i ajut humanitari, a la multiplicació de tractats per la millor protecció dels Drets Humans. Els ciutadans volen partits sense discrepàncies i una política nova on els èxits d'uns no es basin en el fracàs dels altres. La vida política no ha de voler seguir el capitalisme depredador i especulatiu. No agraden en política les oligarquies, com tampoc els monopolis en el món econòmic. Menys encara la corrupció que s'interpreta com una falta de respecte per la veritat. I aquest és avui el gran repte:　defensar el pluralisme, el respecte i la transparència contra el blindatge, l'immobilisme i la desinformació. Es volen institucions plurals i democràtiques que funcionin amb normalitat, honestedat i eficàcia. Son els nous fets diferencials.