Llàgrimes de cocodril a ERC per Heribert Barrera

No hi ha com estar mort per a rebre lloances: això és un tòpic. I al mateix ha respost l'actual -encara que efímera- direcció d'ERC a la desaparició d'Heribert Barrera. Falta veure, però, si es creu veritablement l'elegia. De moment, tot semblen llàgrimes de cocodril. Perquè, sí pensem en la primera opció, no n'hi hauria prou amb el lament; fataria un acte de contrició i de postrament davant qui, veritablement, va saber guiar el camí republicà en el sentit que Catalunya necessitava. Un camí que, també en la direcció de la formació, va tenir el continuïsme del tandem Colom-Rahola, abans de perdre's, definitivament, en les fanganosos camins del PSOE (encara que es llegeixi PSC) per espanyolitzants, o d'ICV quan es volia marcar esquerranisme, que han significat la línia dirigent des dels albors de 2003. I és que, cal aclarir-ho, ara es diu que el finat va estar en contra del segon tripartit. Segur que el primer tampoc el va omplir d'il·lusió. Barrera va ensenyar a tot allò que començaria amb Carod i acabaria amb el tandem Puigcercós-Ridao que Catalunya era la idea principal: aquests, però, no van voler aprendre. Per això va facilitar que el nacionalisme pujolià arribés a la Generalitat -quina diferència!, aquests darrers, l'únic servei que van fer al país va ser vendre'l a l'espanyolíssim PSOE i fent-ne la clara escenografia de la seva vocació amb el barbamec Zapatero al balcó de la Generalitat-. I, evidentment, Barrera mai no hagués caigut en l'infantillatge, que si era demagògic, greu; si s'ho creien, absolutament risible, d'inculcar la idea que recolzar governs socialistes a la Generalitat era la via per a introduir el concepte d'independentisme a l'anomenat 'Cinturó Roig'. No, Heribert Barrera sabia que hi ha una idea de Catalunya que només té una via de defensa: que no és altra que l'aplicació dels preceptes no escrits del nacionalisme català de sumar branques contributives a un pal de paller que ha configurat l'estructura social històrica. Un pal de paller, però, el centre de la gravitat del qual no s'ha de desplaçar. Per bé de tots. Barrera això ho tenia clar, i no se'n estava de difondre el seu missatge, encara que fer-ho li pogués provocar mals d'estòmac. Com, per exemple, en una de les darreres polèmiques en què el van voler involucrar, tot acusant-lo de racisme. Tot per fer allò que es diria una anàlisi -que no ès opinió- en el sentit que la immigració podia suposar un perill per Catalunya. A banda que ho fessin altres formacions, ERC va preferir renegar-ne -les JERC lamentablement properes a standards d'ICV, ja començaven a tenir massa pes- abans que analitzar què havia volgut ilustrar Barrera. Que no era més que fer avinent els perills que poden comportar certs decalatges en les correlacions de forces. Bé, aixi els ha anat, per tot plegat, als republicans als darrers temps. Com a epíleg, però, voldria dir que crec que ara, i per sort, amb Oriol Junqueras, poden arribar nous aires. Per sort per la nació catalana, més 'barrerians' dels que ha viscut ERC als darrers anys.