Miquel Iceta perd els nervis i els arguments davant les enquestes que asseguren la victòria de CiU

Comença Miquel Iceta, demagògic, el seu comentari recordant el discurs del president de la Generalitat, José Montilla, a la inauguració de la temporada del Teatre Romea. Si es pogués llegir des del bloc del viceprimer secretari dels socialistes catalans, hom podria calibrar si el que diu Montilla "constitueix tota una lliçó pels que des de la ignorància o la mala fe es dediquen de forma permanent" a desqualificar-lo. A ell i al "seu compromís amb Catalunya". Com que no es pot, sempre es poden recordar determinades actituds -a bastament evocades en aquest diari- quan era ministre d'Indústria o alguns posicionaments restrictius pel que fa l'avença de la nació catalana en l'assoliment dels seus drets.

Segueix el viceprimer secretari socialista transitant pels camins impossibles de la contesta empírica a la dada d'El País i és aquí quan recorre al comentari subjectiu que creu que el pot afavorir. Novament, sense que el lector s'en pugui fer cinc cèntims -"Oops!, contesta l'enllaç- tant sigui en el cas de dos articles com el el de sengles entrevistes.

Com si de guardar-se les espatlles es tractés, Iceta passa a l'atac i ens explica allò que, segons el seu punt de vista, ha fet bé el tripartit. També hi ha enllaços aquí i, fins i tot alguns funcionen.

Ja després s'endinsa en temes de l'actualitat general -vaga, 'xenòfobs' francesos i 'peperos', braus i correbous...-, recolzant-se en articulistes ja siguin espanyols, catalans o de la resta del món. Sempre això sí -i amb l'excepció, com si de posar una nota de color es tractés, d'Andreu Mas-Colell, i d'algun altre cas- de posicions prou coincidents amb les seves i les de la seva formació. Això sí, mantenint la impossibilitat d'obrir-ne els enllaços. Com li passa a Jaume Collboni amb el que porta el seu nom.