Decadència

El joc de mans del Tribunal Constitucional, amagant l’ou de la serp, sota una aparença jurídica, va fer esclatar la indignació dels catalans, de totes classes, llengües i colors, que es van llançar al carrer sota el lema proposat per Òmnium de ‘Som una Nació. Nosaltres decidim’. Per un moment va semblar que el missatge popular era prou clar perquè els polítics fessin pinya, com els castellers, i defensessin els drets i lleis votats democràticament pel nostre Parlament.

Aquests dies, en plena campanya electoral, els polítics gairebé passen de puntetes, com si tot plegat fos aigua passada, com si ens haguéssim d’avergonyir de reclamar el dret de ser una Nació i de decidir el nostre futur.

Per ser objectiu, l’únic partit que ha mantingut la coherència amb el clam popular ha estat Solidaritat, que malgrat la discriminació en els espais informatius gratuïts, s’ha fet escoltar anant barri per barri i poble per poble, per explicar el seu programa i compromís amb la independència. Els demés s’han fet l’orni, donant falses solucions econòmiques i politiques. Per no parlar d’aquells que han recorregut al marketing més barroer dels orgasmes i streap-tease demagògics, rebaixant la política a un ‘outlet’ de productes de consum. Després es queixaran si la gent vota en blanc o no vota.

Aquesta decadència, aquest descrèdit, aquesta manca de prestigi i de valors es nota en tots els àmbits de la societat. En art podem veure allò que ara en diuen ‘performances’ per presentar cadàvers dissecats, cavalls decapitats, llaunes amb excrements, pintura vaginal o una dona nua sota un llit, com si això fos art. En economia les disbauxes i crisis actual parlen per elles mateixes de la desorientació.