www.diariocritico.com

ENTREVISTA. El vicepresident d'Iniciativa per Catalunya-Verds i senador, contra la cultura del no

Jordi Guillot: 'El descrèdit de l'esquerra comença amb la incapacitat per governar la crisi'

Jordi Guillot: "El descrèdit de l'esquerra comença amb la incapacitat per governar la crisi"

"Aquest centrisme tecnocràtic dels socialistes no és competitiu"

miércoles 11 de mayo de 2011, 14:25h
Jordi Guillot (Barcelona. 1955) és senador per l’Entesa Catalana de Progrés des de 2004 i vicepresident d’Iniciativa per Catalunya-Verds de l’àrea Política institucional i Relacions Polítiques.
Polític de llarga experiència, va ser portaveu del PSUC i director del portaveu Treball l’any 1984. A les primeres eleccions municipals va ser regidor de l’Hospitalet (1981-83) i també ha estat diputat al Parlament de Catalunya (1995-1999).
Quin és el paper de l’esquerra, aquí i avui, l’any 2011? El paper que hauria de jugar és donar resposta a la crisi. Primer, des del vessant social de protegir als homes i dones que pateixen la crisi i un segon objectiu seria veure com ens en sortim i treure’n lliçons per evitar que es torni a reproduir. Jo no recordo una crisi tan dura, amb cinc milions d’aturats. En altres crisis, quan havíem tingut dos milions de persones sense feina, ens esgarrifàvem. Hi ha una esquerra socialista, la majoritària, que està fracassant estrepitosament i hi ha una altra esquerra massa petita com per poder garantir aquests dos objectius. Estem en aquest atzucac que passa també a Europa. La nostra Esquerra té clars els objectius de protecció social, economia verda i economia del coneixement si vol incidir en la realitat. No ha patit l’esquerra majoritària, els socialistes, la deriva cap al centre, la qual cosa els acosta a una dreta democràtica cada cop més centrista? La dreta té uns missatges molt clars, unes polítiques i fins i tot unes emocions molt clares. En canvi, aquest centrisme tecnocràtic dels socialistes no és competitiu. Això s’està veient a tots els processos electorals.  Hem de veure com som capaços de trencar els sostres per guanyar credibilitat i autoritat i deixar d’instal·lar-nos en aquest cofoisme de la veritat històrica. Amb la derrota del Tripartit queda un espai on tothom hi va a picar. En el nostre cas no s’ha produït, hem aguantat millor que Esquerra i que el PSC perquè hem estat més coherents. No per un tema de fidelitat de vot, atès que no tenim un vot identitari tant clar com passava amb el vot comunista. Ara hem de tenir un projecte d’esquerres amb vocació majoritària perquè, si no, els papers que ens toca jugar són molt testimonials: amb un diputat al Congrés i dos senadors els marges d’intervenció són molt escassos. La falta de referent i de lideratge és general a l’esquerra a Europa. El que sí és cert que la crisi no ha estat una oportunitat històrica per les esquerres. La gent està dipositant la confiança en partits conservadors, i després hi ha casuística de cada país. Certament, la crisi no castiga Merkel ni Berlusconi i sí a Gordon Brown. Es diu que la gent deixa governar a l’esquerra en moments de bonança i a la dreta quan hi ha crisi. És normal que en certs moments de bonança la gent confïi en els partits que proposen més redistribució de la riquesa. Ens coneixem de fa uns 25 anys, des que vostè era portaveu del PSUC i director de Treball. Com ha viscut personalment aquest trànsit, l’evolució ideològica des del comunisme al que ara és Iniciativa per Catalunya-Verds? Després de moure’m amb els llibertaris, vaig  entrar al PSUC l’any 1974, un PSUC que era eurocomunista, un partit obert i gens ortodox.  No vaig entrar a un partit marxista-leninista. Els resultats electorals de 1977 van ser bons, vàrem aguantar, igual que a les autonòmiques de 1980, però tot d’una veiem com pugen partits que quasi no es coneixien com era el cas dels socialistes. Això ens va provocar un shock. Nosaltres creiem que recolliríem un model com l’italià, però no va ser així. A més es produeix la topada dels anys 1981 i 1982, la qual cosa ens obliga a fer una inflexió quasi de supervivència. A més, tot el procés de perestroika i de glasnost que arriba de la URSS va obrir una dinàmica de repensar moltes coses. Aquella topada, el V Congrés del PSUC, va encunyar allò de “prosoviètics” i d’”afganos”, que són els que varen triomfar. Al partit havia molta gent antifranquista però que no se sentía comunista i que quan arriba la democràcia se’n van anar. A més hi ha aquesta crisi del V Congrés. Pensi que a les eleccions de 1982 traiem només un diputat, en Gregorio, quan veníem de tenir vuit o nou. Va ser l’onada socialista del canvi. Aquesta onada socialista ens agafa dividits i obre un procés complicat fins 1985 de supervivència i de desconcert sobre què fer. És llavors, els anys 1985 i 1986 quan a l’aire de la perestroika s’obre el procés de la nova Esquerra amb Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya. Nicolás Sartorius era un dels ideòlegs d’aquest trànsit. Iniciativa per Catalunya neix primer com a federació de partits (PSUC, l’Entesa Nacionalista i el PCC) però per impuls del PSUC avança cap a un sol partit. L’any 1989 el PCC trencarà i en una Conferencia Nacional celebrada al gener de 1990 el PSUC decideix passar les seves competències a IC. Certament una nova etapa. Encara anem més lluny. Al 1991 i 1992 ens plantegem que Iniciativa per Catalunya no pot quedar reduïda als “excomunistes”, sinó que hem de ser alguna cosa més i és així com la II Assemblea Nacional aprova el Llibre blau amb l’adscripció ecosocialista i l’ingrés al Partit Verd Europeu. Quina és la nostra singularitat?  Som els únics membres del Partit Verd Europeu amb un llenguatge regional i l’únic que és majoritari en un sindicat. També ha canviat el perfil del nostre militant, amb molta gent jove. El descrèdit de l’esquerra comença amb la Tercera Via de Blair? No, comença amb la incapacitat de governar la crisi. Amb la Tercera Via no havia gaire literatura en contra, tot era molt fàcil… Altra cosa és la gestió de Blair, ficar-se a l’Iraq, etcètera. A vostès se’ls identifica amb la cultura del no. Per mèrits propis. Walter Veltroni va dir que ens havíem d’apuntar a la cultura del sí. Pots dir que no, però acompanyant-lo d’un sí a alguna cosa. Com a partit obligat a governar en coalició hem de fer esforços per tenir molt clar en cada moment què és el que pots fer realment. Per exemple no tenir el Departament d’Interior.  No és un problema de capacitat o d’incapacitat com s’ha volgut dir des del govern Mas, especialment el conseller Puig. Potser és que no teníem les espatlles prou grans per dirigir aquest departament. Jo em pregunto com s’hauria vist la crisi, governant nosaltres, si haguéssim tingut al darrera un gran grup mediàtic. Reprimir a col·lectius que potser vostès defensen… Se’ns va acusar de hippisme. Home, en el grup originari d’IC, poc hippisme! Certament sense autoritat no hi ha llibertat, però alhora s’havia de fer una política de seguretat que ara s’està desmuntant com una mena de revenja. Un altre error va ser situar al president del partit en un càrrec de gestió tan especial. Set anys de Tripartit els han deixat una màcula que els farà difícil tornar a governar en uns anys? S’han fet coses molt bones i altres no tant. Vàrem posar les persones al vell mig de les inquietuds, amb un 55 per cent dels Pressupostos dedicats a polítiques socials, però crec que PSC, ERC i nosaltres hem de reflexionar sobre el que ha representat aquesta experiència. Sobretot de cara al futur perquè serà difícil el retorn d’un govern d’esquerres si no és mitjançant coalicions i acords. Iniciativa només té un soci possible: els socialistes. Altres tenen el que se’n diu “equidistància”. Més enllà dels acords, hi haurà governs de dretes o governs d’esquerres. Sempre que ha estat possible ha hagut governs d’esquerres i continuarà en un futur si matemàticament hi ha aquesta possibilitat. Com veu aquestes eleccions municipals ? Amb tripartits. O amb bipartits. Hem de vetllar que no se’ns associï a aquest automatisme PSC-IC. Amb cinc milions d’aturats podem estar al govern o a l’oposició. També podem facilitar que algú sigui alcalde perquè no ho sigui un de CiU o del PP però sense ser-hi al govern. Hem d’arribar a acords de govern coherents perquè aquests acords amb base a la suma de tots i després anar fent acaben sent un desastre. Com veu el seu paper al Senat? La seva feina no sembla determinant perquè en cas de discrepància el projecte torna al Congrés. Certament és més una cambra de segona lectura que una cambra territorial, tot i que seguirem reivindicant que ho sigui. PSOE i PP no volen, en això es posen d’acord, no? Té una certa complexitat però a més hi ha la voluntat de PP i de PSOE de no tirar endavant. Si ha costat Déu i ajuda introduir el català! El famós “pinganillo”. No passa res… Amb el català i el gallec no fa falta tant, quasi tothom els pot entendre… Els debats són ara tant rics i intensos com abans.  Però portar 32 anys per això! Faci un pronòstic electoral de les quatre capitals catalanes i del cinturó barceloní. No hi haurà cap majoria a les quatre capitals, cosa que afecta especialment a Lleida. I pot haver govern quatripartit a totes quatre. Al cinturó? Patíem després del 28 de novembre però crec que l’onada convergent s’ha dilapidat amb aquests quatre dies de govern. L’han diluït. No he vist major torpesa i incapacitat d'incomunicació d'una política tan dura com són les retallades. I a més es veu quin conseller és polític i quin no.
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (2)    No(0)

+
0 comentarios