Tots iguals a Camps?

Ahir la noticia del dia va ser la dimissió del president de la Generalitat Valenciana. Avui, una de les preguntes del dia hauria de ser: tornarien a votar els ciutadans la mateixa opció? Com se senten? S’acaba tot en el sastre? Aquesta sensació es podria també extrapolar a Catalunya, on vist el que s’ha vist, potser més d’un -sobretot els afectats-, potser ara els dol haver votat els sastres de les tisores. I també, per extensió -i vist el posicionament actual-, els altres que ara es donen cops de colze per fotografiar-s’hi. Una de les frases més perilloses per al futur de la democràcia és la de: "tots són iguals". Com és que es pensa això?, tots són iguals que en Camps?, tots són iguals als que retallen unes coses sí i altres no? És evident que la resposta és no. Però com que l’ambient parlamentari s’ha anat adulterant i enrarint amb la boira de les avinences, els canvis tàctics, i els incompliments de paraula, la grisor n’homogeneïtza el quadre. El ciutadà i la ciutadana voten sospesant diversos factors, com puguin ser la coincidència de la seva percepció dels problemes del país amb les propostes programàtiques, la trajectòria recent del partit candidat i altres de menys substancials, com l’habilitat del número ú de la llista i altres de més banals. Però després, de la imatge idíl·lica que havia portat el vot a la realitat quotidiana, hi ha tanta distància que el desencís es va estenent. I sobretot quan, com en els dos casos esmentats, no es podrà rectificar fins al cap de més de tres anys, moment en el que ja es preocuparan els interessats en esborrar les atzagaiades dels primers temps -d’aquí la pressa per fer-nos colar la Llei Òmnibus a Catalunya. Només una major -actualment no és ni menor- interacció entre votants i votats, fàcilment assolible amb els mitjans tècnics d’avui, podrà corregir aquesta deriva cap el descrèdit de la democràcia. No és la democràcia, és el seu ús el que cal esmenar. Abans: mitjançant una comunicació fluïda entre els que elaboren els programes electorals i la ciutadania. Durant el procés electoral: amb una explicació clara del que es proposa i es pensa fer. Després: mantenint una informació àmplia i fiable del que s’està fent, perquè i amb quin propòsit, així com el seu encaix amb el sospesat en les dues primeres etapes. I quan dic comunicació, explicació i informació, ho dic en els dos sentits. Gent disposada a parlar n’hi molta i de tota mena; el que cal és que el polític també parli i, sobretot, escolti.