El Museu d'Història de Catalunya inaugura l'exposició La Nova Cançó. La veu d'un poble

Revista Germinàbit. Gener de 1959, L'escriptor Lluís Serrahima proclama en un article que Ens calen cançons d'ara. El mirall d'allò que arribava de França, també d'Itàlia o, fins i tot dels Estats Units, -el folk de Pete Seeger- era la consigna perquè Catalunya revolucionés el seu panorama musical i s'acostés a unes generacions joves que observaven un cert rovellament cultural. Que també s'estenia, lògicament, a l'àmbit polític -i que tampoc oblidava, faltaria més, algun aspecte lúdic de desinhibició-. I és així com un nou moviment havia de sacsejar les consciències en un doble sentit.

La resta de la història és prou coneguda. Pioners com Josep Maria Espinàs o Miquel Porter i Moix, integrats amb els després coneguts com Setze Jutges serien els encarregats de que Al vent se sentissin unes veus que volien fer caure L'estaca que suposava haver de suportar a tots aquells de qui hom es preguntava Què volen aquesta gent. Parlem, és clar, de Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra o Delfí Abella, entre d'altres. I així fins a arribar als seus hereu, que avui en dia -i també fa uns quants anys que són al panorama- continuen l'obra, encara que l'estil sigui força diferent, com potser també els objectius.

De tot això parla l'exposició en qüestió, que s'estructura en quatre àmbits: 'Una aventura de complicitat (1961-1968)'; 'La resistència a una dictadura en agonia (1969-1975)'; 'La banda sonora d'una eufòria col·lectiva (1976-1979)'; i 'L'herència d'uns cantants en una crisi crònica (1980-2010)'.

Però potser una mostra d'aquestes característiques quedaria una mica desdibuixada si no oferís la possibilitat de reviure-la físicament. I és per això que, a partir de l'1 de juliol, en què Jaume Sisa oferirà un concert a la terrassa del Museu, cada dijous es podrà evocar aquell temps, en alguns casos barrejat amb el què ha estat la seva herència.