Algun dia deixarem de presentar Catalunya?

Els que hem tingut l’ocasió de servir al Govern de Catalunya des de llocs de privilegi sabem els esforços que es van fer des de la Generalitat quasi constituent per donar a conèixer el què és Catalunya. Catalunya es va passejar pel món per explicar les excel·lències del país, terra d’acollida, amb bona formació, competitivitat i un emplaçament logístic de primer ordre. La identitat quedava en un segon terme. I això es feia davant Bush, els japonesos, els coreans i els xinesos, els alemanys, els finesos o els quebequesos.

Bona part de les inversions que van aterrar a Catalunya els anys vuitanta eren fruit d’aquest esforç d’explicació didàctica, de facilitar a l’hora l’aterratge de les multinacionals i de donar-los motius per l’autoestima. També per obrir portes a la internacionalització de l’empresa catalana -"el nostre món és el món" deia el president d’un país que alguns d’Espanya veuen un país tancat-.

Un viatge del president Pujol al Japó, a finals dels noranta, no va ser precisament per atraure’ls sinó per agrair la confiança en un moment en què l’imperi del sol naixent estava precisament en hores baixes.

Aquest llarg circumloqui a mode d’excusa ve a compte pel recurs reiterat que tenen els nostres governants a anar a explicar el què és Catalunya. O a saber com funciona el sistema educatiu al Quebec, les noves tecnologies a Finlàndia i les repúbliques bàltiques, o el lectorat de català a Polònia. Perdonin, però els països receptors de la visita ja s’ho deuen saber de memòria! L´últim a travessar la muralla ha estat l’alcalde Jordi Hereu en oferir a Shanghai el port de Barcelona com a porta d’entrada marítima d’Àsia. Això ja ho va fer fa anys Joaquim Tosas, l’artífex de la modernització del Port de Barcelona amb mandat de CiU -i del PP a Espanya- i ha anat donant els seus fruits. I ho està fent des de fa encara més anys amb resultats notables que salten a la vista l’ambaixador català a la Xina, Joan Dedéu. Instal·lat a Hong Kong quan ningú creia en la Xina i quan el fals progressisme condemnava el règim de Beijing pels incidents de Tiananmen. Aquells que es varen posicionar a temps estan recollint la collita. Ull amb la Xina, advertia llavors Macià Alavedra amb clarividència.

Cada nou govern català que entra repeteix el protocol. Per Maragall i Montilla i els seus consellers semblen obligades les visites a la Xina, el Japó, el Marroc, Llatinoamèrica… Està bé que es promoguin missions comercials i que obtinguem resultats, però Catalunya no cal que la tornin a explicar. Se la saben de memòria.

Un consell: en lloc de tanta pedagogia, eliminin barreres, facilitin l’arribada de capitals exteriors, ajudin als emprenedors d’aquí a obrir-se camí fora de les fronteres europees… La competitivitat, la globalització es guanyen amb confiança i amb fets, no amb discursos que remoguin la consciència dels altres. Ja no els seduïm només pel fer de ser també una nació un pèl diferent d’Espanya, hem de guanyar-los amb el convenciment de que ho fem millor. Estalviïn esforços explicatius i no posin portes al camp.