Tecnologia social

Em veig obligat a seguir parlant dels efectes del que podríem anomenar tecnologia social, degut als comentaris i encertades crítiques rebudes. En general algunes persones han cregut que l’article negava els avantatges de la tecnologia. Possiblement vaig expressar-me malament i em va mancar capacitat comunicativa.

Certament a mesura que la investigació científica ha augmentat, les seves aplicacions pràctiques han crescut en progressió geomètrica. Un exemple molt clar és el promig de longevitat. Malgrat no disposar d’estadístiques fiables (és una tècnica relativament jove) poden dir que l’esperança de vida a un país tan endarrerit com ara Djibouti és de 40 anys (podria ser equivalent a l'antiguitat clàssica o a l’època medieval) mentre en un país desenvolupat pot sobrepassar els 80 anys (CIA.World factbook). D’aquestes dades no es pot inferir que s’hagi allargat la vida genètica (senectut), Demòcrit havia mort centenari. Simplement a mesura que s’incrementen els coneixements i el nivell de vida, els percentatges generals de longevitat van augmentant, fet que es pot constatar examinant les piràmides demogràfiques.

El meu interès era posar de relleu, d’una banda, que "aquesta aplicació pragmàtica i sistemàtica dels coneixements i descobertes científiques no és pas neutral". Ni la Ciència ni la tecnologia ‘a priori’ admeten consideracions morals o socials. La investigació ha de ser indiferent, mentre que les aplicacions adquireixen un marcat caràcter social. No és el mateix veure en la TV un programa d’Eduard Punset o les notícies d’Iñaki Gabilondo, que Corazón corazón o El gato al agua; tampoc te res a veure emprar un Boeing per viatjar o per estavellar-lo en el Word Trade Center; ni aprofitar l’escissió de l’àtom per llançar una bomba atòmica sobre Hiroshima; o que una sobreexplotació del planeta provoqui trastorns mediambientals irreversibles. Els medis tecnos son idèntics però la utilitat final diferent. Stalin, Hitler o Bush, per citar tres ximples en son un exemple de l’ús pervers de les forces tecnològiques.

D’altra banda em semblava que l’alt cost de la investigació deixava les seves descobertes en mans dels Estats o les grans multinacionals amb el resultat de donar més poder al poder. L’intent de patentar el genoma humà per part de l’empresa Celera Genomics de Craig Venter esgarrifa a qualsevol. El mateix pot passar amb els treballs de biologia molecular, de les cèl·lules mare o les aplicacions de la neurobiologia. Tot plegat toca una qüestió jurídica molt complexa com és el dret a patentar elements o fórmules que haurien de ser considerats de propietat universal, evitant el monopoli d’un grup i el retard en la transferència de coneixements. George Orwell, endemés d’escriure Homenatge a Catalunya amb 1984 va crear la figura del Big Brother que junt amb El mon feliç d’Aldous Huxley i el Fahrenheit de Ray Bradbury, formen l’anomenada ficció distòpica que ens adverteix de les aplicacions repressives i antisocials de la tecnologia.

L’últim punt que tocava era on anaven a parar les plusvàlues originades pel augment de la productivitat, tant des del punt de vista econòmic com la repercussió que s’hauria de notar en hores de treball o edat de jubilació. Disposem de més productivitat i ens exploten més. Aquesta seria una bella aporia per Zenó d’Elea. Resulta evident que el joc de mans ha consistit en substituir el retorn social per l’acumulació. Aquest és un tema massa complex per exposar-lo breument. Podem apuntar que, malgrat que la dreta ha creat la crisi econòmica actual segueix triomfant, fet sociològicament anòmal que demostra la desorientació i feblesa de les esquerres.

La darrera reflexió consistiria en aclarir que sempre ha existit una guerra entre Ciència i Animisme. La primera representa l’esforç humà vers la racionalització experimental i en conseqüència manté un camí evolucionista, mentre la segona és un fenomen emocional fonamentat i encarcarat en les creences. Precisament això explica la por de les Esglésies front a qualsevol canvi, i la seva actitud agressiva contra la dialèctica experimental. La Ciència admet els seus errors i rectifica. No té necessitat de perseguir a ningú. Mentre que aquells que creuen estar en possessió de la veritat absoluta, tenen una irreprimible tendència a cremar científics. No cal citar la Inquisició, ni Al Qaida, ni el ‘poble escollit’, els tres monoteismes que ens retornen a les guerres de religió que hom creia oblidades en ple segle XXI, però que malauradament encara formen part dels nostre pa de cada dia.