L’escenografia d’aquestes eleccions, amb tota la seva parafernàlia, ha reflectit una banalització política absoluta. Els encarregats del ‘look’, de la imatge que han volgut transmetre dels partits, ha estat el paradigma del llenguatge publicitari, més vulgar, pobre i tronat, emprat per vendre articles de consum i, en conseqüència, una degradació del concepte del que hauria de significar el govern de la ‘polis’. Sembla que no hauria de ser el mateix vendre un cotxe, una crema de bellesa o un grup musical que un programa electoral.
Convertir en espectacle, banalitzar els objectius, confondre informació amb propaganda, no haver estat capaços d’aprovar una nova llei electoral (la actual és injusta i antidemocràtica), ha estat el ‘reality show’ quotidià. Aquest circ, on es barregen baiaderes, funàmbuls, tigresses i nans, no és exclusiva del nostre país. És un circ globalitzat. Recordem Cicciolina fent de parlamentaria, la ignorant Sarah Palin declarant que vol ser presidenta o els ínclits pallassos: Bush, Berlusconi, Chávez ...
Al meu entendre l’error fonamental d’aquesta malaurada iconografia, explica sociològicament el increment constant del grau d’abstenció, malgrat l’augment de la propaganda i els mítings. La desconfiança de la gent i els descrèdit dels polítics han obert una esquerda pregona, que afecta especialment als més joves. Des de l’antiguitat clàssica la tribu ha volgut ser representada pels homes que, per la seva saviesa, empenta i coratge, fossin o, quan menys semblessin, els millors gestors per defensar els interessos col·lectius.
Ara els catalans han elegit democràticament un nou President, en un moment especialment crític i difícil, i per tant ens cal confiar que l’Honorable Artur Mas ens tregui les castanyes del foc, sobretot tenint en compte que com economista se li pressuposa el coneixement de l’angoixant problema financer, i com a polític la necessitat de resoldre la esquizofrènia identitària.
Fixem-nos que totes les fórmules predicades pels diferents partits, siguin federalistes o independentistes, s’ha basat en cercar la millor solució per resoldre la crisi econòmica i l’actual explotació fiscal de Catalunya. Els independentistes no hem vist clar que es pugui negociar amb Madrid, especialment després de la trencadissa de l’Estatut i el clam del 10 de Juliol, i em propugnat el canvi de socis, tant per reclamar el dret d’autodeterminació i formar un nou Estat com per resoldre l’empobriment endèmic que patim.
El nou President creu que es pot arribar a una ‘entente cordiale’ en forma de concert econòmic. Sembla difícil que en aquests moments que Espanya està trontollant amb el contagi d’Irlanda, s’avinguin a rebre menys diners de la colònia catalana.
Tampoc ha deixat prou clar quin full de ruta seguirà. De moment és una capsa de sorpreses. Només cal esperar, desitjar-li i desitjar per el nostre bé, que ens sàpiga portar pel millor camí possible i que la confiança dipositada en les urnes, estigui justificada.
Li desitjo de tot cor, com a molt Honorable President de tots els catalans, el millor, i que el full de ruta que estableixi sigui també el millor per a Catalunya.
Si (
No(
