'Indignats': Els dies que van canviar l'estètica de la plaça de Catalunya

A falta d'una setmana exacta per a les eleccions municipals a Catalunya, i també locals a altres indrets, els 'indignats' es manifestaven i, paral·lelament, anaven ocupant places a les quals acampaven. Des d'aquests 'quarters generals', la idea era centralitzar les protestes. A Barcelona, ho van fer a la plaça de Catalunya. Des d'un bon principi es va establir un sistema assembleari, sense líders ni portaveus, en el que el nexe d'unió era la queixa, però no hi havia un patró consensuat d'idees. I era així com, ja des d'un bon principi, s'albirava com a complicada la possibilitat de proposar cap tipus d'alternativa concreta. De fet, estava prou clar que l'objectiu era anar sumant efectius per a protestar contra la situació. Tampoc llavors es tenia clar fins quan havien de mantenir-se les ocupacions dels espais públics. Algunes veus advocaven per abandonar-les tot just l'endemà de les eleccions; d'altres, per seguir indefinidament. Perquè, més enllà del fet puntual de coincidència amb uns comicis, també hi havia la voluntat, més o menys manifestada, de fer historia a nivell internacional. De repetir, de fet, el Maig francès del 68. I l'aspiració no sortia del tot malament. Els mitjans de comunicació internacionals miraven les revoltes amb una certa atenció. Bé és veritat que un emmirallament -tot i que la situació i circumstàncies eren prou diferents- amb les revoltes del món àrab va facilitar aquesta atenció. D'altra banda, també es generava debat intel·lectual amb les posicions enfrontades entre articulistes i opinadors que aquestes circumstàncies solen comportar. Però, potser -i cal parlar en aquest sentit de Barcelona, on Diariocrítico de Catalunya ha pogut seguir més el tema- la primera impressió que es podia treure quan es feia un treball de camp era que tot no deixava de ser més del mateix. Així, si bé és cert que com a fet diferencial es detectava una pràctica inexistència dels típics símbols que adornen manifestacions d'aquest tipus, també és veritat que es percebia un gruix de missatge de consigna única i repetida. La idea principal que hagués tret algú que no hagués sabut de què anava la cosa i que hagués aterrat allà és que tots els problemes són causa del sistema capitalista 'per se' -no de com s'està gestionant, que seria tema molt més de debat-. En aquestes, i sense oblidar els dubtes legals que les acampades presentaven, les formacions polítiques es veien tenallades davant la possibilitat de que un rebuig a la causa les perjudiqués, circumstància especialment agreujada per la conjuntura electoral. Així que totes van preferir mostrar-se comprensives i tolerants davant la situació. Encara que la mateixa desbordava els seus plantejaments, integrats en l'anomenat sistema, el cert és que l'espectre de reaccions va anar des de la demagògia típica de qui veia l'oportunitat de presentar-se com el veritable referent dels manifestants fins a la dels qui, tradicionalment, se situaven en les antípodes del moviment però ara veien l'oportunitat de donar-li la volta manipuladament i partidista interessada en pro del seu benefici electoral. I així s'arribava a un dels moments àlgids de la història. El dia 27 de maig. L'endemà, el Futbol Club Barcelona guanyaria la Champions League i era previsible que els costums clàssics no canviarien per molt que, oficialment, s'havien desplaçat les zones de celebració del triomf blau-grana: contra els designis del poble, les directrius polítiques poc hi tenen a fer. I la plaça de Catalunya és, com a ramal de la Rambla, l'epicentre tradicional de les celebracions dels èxits del Barça. Que, a més, comporten l'habitual concurrència de vàndals disposats a trencar amb tot. Per tant, és evident que era necessària una neteja de la plaça per tal d'eliminar estris contundents que poguessin afavorir una catàstrofe. A tal efecte, Ajuntament i conselleria d'Interior acordaven fer entrar els camions municipals de la neteja a la plaça. La situació va acabar amb una càrrega dels Mossos d'Esquadra contra els activistes que es van resistir. I la confusió dels primers moments. Des del departament comandat pel conseller Felip Puig s'explicava que els acampats havien estat informats i que, a més, tenien garantida la possibilitat de tornar als seus aposentaments un cop feta la feina; aquests, per la seva banda, negaven l'extrem i parlaven de violència gratuïta davant de resistència pacífica. En tot cas, és significatiu, un altre cop, el fet de no haver-hi una veu 'oficial' per part dels 'indignats' a l'hora d'analitzar la situació: és a dir, sembla impossible pensar en una decisió de consens d'aquests a l'hora de determinar si es deixava treballar o s'obstaculitzava la labor preventiva. Els resultats van suposar un saldo de 121 ferits dels quals 37 pertanyien al cos de la policia nacional de Catalunya. Davant, un altre cop, les crítiques d'una i altra banda, el conseller d'Interior, Felip Puig, va explicar reiteradament que sí que hi va haver una actitud violenta dels estadants de la plaça de Catalunya en front dels cossos de seguretat catalans. En mig de la batalla ideològica, com és habitual, 'guerres' de declaracions i vídeos amb presumpció de manipulació i posicionaments esbiaixats, de nou de forma intencionada. Per cert, Felip Puig no va ser reprovat per Parlament Però potser a partir d'aquesta polèmica ha estat quan el soufflé ha començat a anar de baixa, incrementant, per cert, la sensació ciutadana, de cansament pel què fa el tema (i, també, de minva de suport al moviment). També, a partir d'aquí és quan s'ha posat més de manifest aquella repetició de llocs comuns que envolten aquest tipus d'accions populars: la típica cassolada, la no menys habitual actitud de voler-se apropiar universalment de la voluntat popular i, en definitiva, res que no s'hagi vist abans. Potser, la darrera sacsejada pública va tenir lloc dijous passat, arran del desallotjament dels 'indignats' a València, quan un minúscul grup de la plaça de catalunya va pujar en manifestació pel passeig de Gràcia i va acabar fent una assentada a la cruïlla amb Diagonal. Aquell dia repartien papers demanant que el 10 de juny tothom (que pogués, se suposa) retirés 155 euros del banc -com a commemoració del 15 de maig en què van començar els mviments- i cridaven consignes com que "es neteja amb lleixiu, no amb policia", tot tenint en compte que la rima en castellà, que ha estat l'idioma predominant també a Barcelona, la consigna rimava. I ara el futur sembla que passa per canviar d'estratègia. Abandonar l'emplaçament habitual i anar difonent el missatge pels barris de la ciutat. A més d'una ocupació de l'exterior del Parlament, prevista per als propers dies 14 i 15 de juny, a fi de protestar contra els ajustos empresos pel Govern de la Generalitat. Acció que pot arribar a ser delictiva si els activistes no acompleixen la seva promesa de no "coaccionar" als veritables representants del poble fins que no es digui el contrari. Però, més enllà d'això, la incògnita és si aquests gairebé trenta dies d'activisme deixaran alguna petjada o "tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja", tal com deia Roy Batty, aquell replicant de la pel·lícula Blade Runner que, a l'hora de la seva mort, deixava anar de la seva mà un colom perquè volés. Igual que faran, ben aviat, i com sempre, els tradicionals ocupants de la plaça de Catalunya. Sense que, amb els dies, segurament, ningú se'n recordi dels altres.