Bohigas, metropolità federal

Oriol Bohigas no plega. Ni que l’ajuntament de Barcelona hagi canviat de color polític després de 32 anys de govern dels seus amics, ni que hagi deixat la presidència de l’Ateneu Barcelonès, que ha renovat de dalt a baix en set anys de mandat. El lúcid Bohigas, als seus vuitanta i tants anys, és un luxe. Altra cosa és que un combregui necessàriament amb les seves idees i les seves propostes. A la darrera tertúlia de l’Espai Ateneu, a la que Mina Pedrós ens convida regularment tots els dimarts des de fa tres anys, hem viscut la última ocurrència de Bohigas, que podria haver subscrit Pasqual Maragall: l’àrea metropolitana urbana i federal. És la sortida de l’arquitecte-urbanista que va canviar la pell de Barcelona –no sé si sempre amb encert, però això és una impressió personal- davant la indefinició actual d’una àrea metropolitana quines fronteres desconeixem i que no és igual pel tractar l’aigua que per dur-te a casa en autobús.  A Bohigas, la Ciutat Comtal se li ha quedat petita, de manera que busca sortides on ficar-hi cullerada. I l’ha trobat en l’embolcall de la capital catalana, en aquests nyaps que ell detecta en poblacions adossades com l’Hospitalet o Cornellà, “suma de detritus suburbials”. Al dinar estava Vicenç Capdevila, alcalde de l’Hospitalet en el tardofranquisme, qui evidentment no hi estava gens d’acord. Per Bohigas, Barcelona hauria d’annexionar-se deu o dotze poblacions veïnes o perifèriques, com va fer Madrid als anys seixanta, eixamplar alhora el seu radi d’influència fins al que seria el quart cinturó encara inacabat –Mataró-Granollers-Terrassa-Martorell-Vilanova- i potenciar el que diu “un espetec” dels barris o districtes. En moments de reflexió post moviment 15-M sobre la governança i la millora de la democràcia, Bohigas veu una gran urbs estructurada federalment, on desapareixeria l’Ajuntament de Barcelona que coneixem com a tal amb seu a la plaça Sant Jaume, i on en canvi aflorarien uns consells de districte amb moltes competències, que poden ser Sarrià, Sants, el Clot però també La Florida de l’Hospitalet, Singuerlín de Santa Coloma o el Cinc Roses de Martorell. Tot aquest totum revolutum amb una autoritat metropolitana superior d’estructura federal. No em vaig abstenir en el col·loqui de recordar Bohigas que independentment que Pujol es carregués la Corporació Metropolitana de Barcelona quan Maragall es va treure de la màniga una bandera i un himne, s’ha estat fent política metropolitana: tractament d’aigües, transport públic amb tarifa integrada, línia 9 del metro, les rondes, la regió sanitària, l’abocament i la incineració de residus… Per tant, quan a la gestió se li vol afegir la renaixença d’una institució de govern a l’àrea metropolitana s’està revifant una presidència de la Generalitat bis. “Es pot viure urbanament sense malmetre cap característica pròpia” va resumir Bohigas, conscient que la seva proposta, trencadora i provocadora, com esperàvem d’ell, potser podia ser malentesa. El debat queda encetat.