José Montilla s'ha presentat aquest dilluns com un "fill de família humil" que pertanyia al bàndol dels vençuts, de manera que per a ells emigrar d'Andalusia cap a Catalunya significava tenir l'esperança de millorar econòmicament i també fugir "del control dels vencedors sobre els vençuts". En una conferència titulada D'un temps, d'un país. Un itinerari personal -evocació a Raimon i possibilitat d'ampliar sintonies- que ha pronunciat aquest dilluns al Teatre Romea de Barcelona per inaugurar la temporada de la Fundació Romea, Montilla ha recordat que va ser un "pencaire" perquè alternava estudis amb un treball, però després, en arribar a la universitat, va cursar Econòmiques i Dret, encara que no va acabar cap de les dues carreres, ha confessat.
El president de la Generalitat ha comparat la immigració actual i la que ell va protagonitzar, però amb matisos: "No dic que sigui el mateix, però el viatge ple d'interrogants sí que és semblant", ja que els immigrants "porten somnis i l'anhel d'un futur millor" , i parteixen cap a aquesta nova terra amb unes "arrels que esperen trasplantar, convençuts que donaran fruits nous i millors", però sense "tancar el bagul de les vivències anteriors".
"Catalunya era on hi havia treball en els 70. No és que creguéssim que era 'El Dorado' però sí que era una terra més desenvolupada, la més oberta d'Espanya, i on hi havia més mobilització. On passaven coses", ha sentenciat.
Montilla ha parlat de la seva particular catalanitat, que ell qualifica d'"elegida i estimada", sense renunciar als seus orígens, i sobre la llengua catalana ha dit que per aquell llavors sí que estava "perseguida", encara que -potser en una opinió un xic ingènua o (també potser, voluntàriament) esbiaixada- "es contaminava per una lògica feliç" entre la gent. "La llengua evolucionava cap a una progressiva normalitat", ha dit més tard.
Sobre la seva carrera política, ha recordat que primer va militar al PCI -no ha fet referència a la seva pertinença al maoista PTE- i es va passar al PSUC, on va estar fins al 1977 encara que mentalment ja estava fora bastant abans, ha reconegut. Després es va afiliar al PSC, i es va presentar per primera vegada a unes eleccions el 1979, quan encara vivia a casa dels seus pares.
En aquest punt ha recordat unes paraules de Federico Sánchez: "El partit era un instrument de la lluita revolucionària, qüestionable en alguns dels seus aspectes, sempre modificable".
Cites recurrents
Acompanyat pel director de la Fundació Romea, Carles Canut, i el president del grup Focus, Daniel Martínez, Montilla ha citat les mateixes paraules d'Arthur Miller que va esmentar en un debat obert celebrat aquest any pel PSC a la Fira de Barcelona.
Les paraules de Miller a les que Montilla ha aprés a recórrer són les reflexions sobre si és bo que la política estigui tan governada per les arts teatrals, "des del vodevil fins a la farsa" en una època d'entreteniment com l'actual. "La política ha de il·lusionar però no és una il·lusió, ha de ser divertida però no és diversió", ha rematat Montilla.
Si (
No(
