Els temps inicials de la transició espanyola van dur al xarampió polític batejat com la sopa de lletres. Es tractava de la proliferació de sigles electorals que en molts casos estaven fetes amb familiars, amics propers o llistes tretes dels fitxers del bingo. Se’ls caricaturitzava com a "partits de taxi", perquè és l’espai on podíen reunir la seva "executiva". A canvi de treure uns centenars de vots en unes eleccions catalanes gaudien dels deu minuts de glòria per mor dels espais gratuits de televisió als que té dret tota llista independentment del seu historial i de les seves perspectives immediates a les urnes.
El fenomen s’havia refredat però sembla que ara ha revifat. Trenta-nou llistes han estat proclamades de cara al dia 28. Massa llistes que demostren el cansament envers les velles sigles i les ganes d’oferir noves vies. És clar, seria fàcil desqualificar més de trenta d’aquestes candidatures. Unes apareixen per oportunisme en plena febre independentista. N’hi ha també de l’extrema esquerra que després de 33 anys de democràcia encara s’hi presenten malgrat no creure-hi i tot i no haver tret mai representació parlamentària a cap mena d’elecció. Afegirem unes quantes llistes d’"exòtics", que busquen ridiculitzar i desacreditar el sistema democràtic com Chikilicuatre es mofava de la casposa Eurovisió.
Tot això esdevé, curiosament, quan els que ens movem entre sectors polititzats - i confirmen les enquestes- percebem hi ha una part considerable de la població que no es fia dels polítics, que no creu que la democràcia sigui útil per resoldre els seus problemes i que fa gal·la de la dita "desafecció".
Qui ho diría! Desafecció i 39 llistes aspirants al Parlament. Esperem que aquest rècord de candidats no acabi en un rècord d’abstenció, cosa bastant probable.
Si (
No(
