Un recent article periodístic, malauradament i com comença a ser habitual sense firma, es referia a "El workaholism, la dedicació absoluta a la actividad laboral"
Crec interessant intentar un breu resum de l’article, que per comoditat no traduiré: « El workaholism es un apego desproporcionado a la actividad laboral, es la adicción al trabajo. Según la OIT ocho de cada diez persones dedicant más de doce horas al día a sus tareas profesionales. Existe un alto riesgo en caer es esta adicción. Según el autor los adictos acaban por perder sus contactos sociales. Los adictos parece no desconectan nunca y sienten culpabilidad cuando descansan. Y esta superactividad nada tiene que ver con el dinero ganado. Pero esto conlleva problemas de salud y depresión. El autor, desconocido, recomienda el esquema de los tres ochos, ocho horas para trabajar, ocho horas para el ocio y ocho horas para dormir. La panacea de la felicidad y de la prosperidad"
Desprès de la seva lectura m’he quedat perplex. Evidentment i durant 43 anys jo he sigut workalcoholic professional i, posteriorment, segueixo sent, ja fa 13 anys, un workalcoholic jubilat. I inexplicablement porto una vida normal, amb temps dedicat a la família, als amics, a la cultura, a la diversió, a la investigació, a les publicacions científiques, als càrrecs professionals i acadèmics a que la pròpia activitat em porta, fins a col·laborar en un diari digital i a dormir. Sense traumes ni problemes ni depressions.. .
Els governs, especialment socialistes, deuen començar a pensar que l’estat del benestar fou una gran i excel·lent idea, avui impossible i que en el futur s’imposa el treball, el sacrifici, les dificultats
.
La llàstima es que ningú s’ha preocupat de fer pagar als culpables del desastre econòmic que estem sofrint, que no sols segueixen tan tranquils sinó que tornen a posar en funcionament una xarxa maquiavèl·lica de bons, comissions i trampes que en res es diferencien a les activitats que han portat al món a l’actual caos.
Però aixó no ens pot absoldre de l’obligació de guanyar-nos el pa amb el nostre suor. Amb més o menys intensitat, certament. Amb la il·lusió i felicitat que comporta el workaholism o amb la desesperació que pot comportar la consideració del treball com un càstig diví, encara que se sigui ateu. Però amic, si és workalholic no vagi al psiquiatre, visqui tranquil, gaudeixi de la vida, encara que algú consideri que treballar és contra natura.
El psicòleg Wayne en 1971 es va passar, sens dubte. D’on ha sortit aquesta idea nefasta del excés de dedicació al treball i a les activitats professionals i humanes de la nostra vida?
Potser ha arribat el moment de la realitat. Hi ha qui treballa, poc o molt, però aquesta obligació no comporta reduir el temps dedicat a la família, a l’oci, al descans, a la cultura, als demés, a la comunitat. O és que hem confós l’estat del benestar amb l’estat de la inactivitat, del treball per hores i poques, oblidant la productivitat i les necessitats del país. O és que hem posat l’ oci, el gandulejar, com objectiu de la nostra existència i axis en va
No crec valgui la pena, però potser sí que ho és el recordar que en els anys de la postguerra la vida era dura, molt més dura que la d’avui i que la única solució era treballar moltes hores a canvi de guanyar poc per hora treballada. És evident que això no és correcte. Però pretendre viure, viure bé, treballant 6 hores al dia durant cinc dies a la setmana, excloent terminantment els dissabtes (encara que no se sigui jueu) i els diumenges (encara que se sigui agnòstic) i els divendres (encara que no se sigui islamista) és totalment impossible
Si (
No(
